Catalunya, Noruega i altres minerals

Fa pocs dies, Noruega ha anunciat que ha trobat en el seu subsol marítim una quantitat important de liti, així com metalls, minerals i les denominades pels geòlegs “terres rares”, poc abundants a la Terra. A més del liti, es parla de grans quantitats de coure, manganès, magnesi, així com minerals estranys molt utilitzats en aliatges, aparells d’alta tecnologia i bateries elèctriques.

El principal consumidor de liti és la Xina, ja que és el principal productor de bateries elèctriques, amb tot el que això suposa per a la resta del món i, especialment, per al democràtic, ja que també té aplicacions en la indústria de les armes. Noruega incrementa així el seu potencial en recursos naturals –ja que és molt rica en petroli, gas natural, ferro, coure i minerals dels quals s’extreu zinc– i industrial, perquè té grans fàbriques dedicades a la fabricació de productes amb aquests minerals. Darrerament també està apostant per la fabricació de bateries elèctriques. El resultat és que Noruega té una de les rendes més altes d’Europa.

Ara parlem de Catalunya. Aquesta no té minerals en abundància. És un territori bo per a un col·leccionista, perquè hi ha una mica de tot, però sense cap bossa important de mineral que permeti la seva explotació. Un exemple, pot explicar això en un context històric. L’alemanya de Hitler necessitava pirolusita, el mineral del qual s’extreu el manganès, destinat a la indústria aèria. En va demanar al Generalísimo i aquest posà a la seva disposició tot el que va trobar al seu territori. Principalment a les províncies de Lleó i properes a Galícia. Els propietaris van guanyar una fortuna, però això és una altra història.

Com que el mineral es valorava molt, a Catalunya es van explotar unes bosses que hi havia sota la tossa d’Alp, al Berguedà. Els camions pujaven per la Cerdanya en una carretera construïda de nou i el mineral es descarregava a la banda del Berguedà a través d’un telefèric. Els minaires vivien en una barraca a 2.300 metres d’altitud i treballaven 8 o 9 mesos a l’any perquè a l’hivern el fred i la neu els ho impedien. A mitjan segle XX, les bosses de mineral van perdre el seu interès i l’explotació es va acabar tancant. Catalunya i Noruega, per tant, són totalment diferents pel que fa a l’explotació de minerals. A Catalunya, la primera matèria s’ha d’importar, i s’exporta un cop manufacturada.

Hi ha un altre aspecte molt important en el qual Catalunya i Noruega són ben diferents, com ja explicava la setmana passada. Noruega va aconseguir la independència en època moderna, el 1915, sense cap mena de violència ni guerra i gràcies a un acord amb Suècia, que era el país que llavors controlava el seu territori. Des d’aleshores, Noruega s’ha desenvolupat molt bé amb els minerals que ha anat trobant, amb una electricitat d’origen hidràulic gairebé regalada i una població que té moltes possibilitats de formació.

Seria interessant conèixer els països que s’han desenvolupat gràcies als seus recursos naturals. Catalunya, de ben segur, no n’és un. La independència no sabem si es podrà aconseguir amb un acord amb Espanya. La setmana passada considerava que només seria possible amb la integració com a estat català en una Europa federal i amb uns elements propis i distintius que puguin ser útils per a l’economia europea. Com que de minerals no en tenim, Catalunya només pot oferir els actius geogràfics, així com la seva capacitat de crear actius industrials i tecnològics que puguin interessar a Europa.