Opinió

Tribuna

Els mestres d’en Mon

“Els mestres van ser l’avantguarda del somni republicà, es van mobilitzar invocant paraules tan elevades com justícia, fraternitat, igualtat o llibertat quan aquests mots conservaven tot el sentit

En Salomó (Mon) Marquès ha passat per Llagostera, ens ha parlat d’exilis, memòria històrica i mestres republicans, i durant unes hores, mentre el nervi de les seves paraules seguia present, tot ha semblat que recuperava el sentit. Era uns dels actes relacionats amb el Dia Nacional de l’Exili i la Deportació que es commemora el 5 de febrer. Ja saben: mig milió d’ànimes desolades, en l’ hivern duríssim de fa 84 anys, buscant els Pirineus per fugir de la repressió franquista. La seva recreació ha estat, per tant, inevitablement trista, el repàs de les vides malaguanyades i de l’acumulació de derrotes no podia contenir gaires alegries.

Constatar que EN aquest país no s’ha acomplert cap d’aquells tres objectius de la memòria històrica: ni la veritat, ni la justícia, ni la reparació, difícilment ens podia elevar l’ànim, i no obstant això, diria que ho ha fet. Estranyament, però ho ha fet. Segurament ha estat per la potència de la llum prèvia, per la recreació del salt històric republicà en tan poc temps, ens tants d’àmbits, amb tantes dificultats, pel gruix de les ambicions i el protagonisme d’aquells mestres profundament compromesos amb la pròpia societat, que concentraven en la seva feina les millors energies del país. És cert que van haver de fugir fronteres enllà empenyent només la mitja vida que esmenta el poeta o quedar-se ofegant l’ànima per poder sobreviure, però havien estat l’avantguarda del somni republicà i s’havien mobilitzat invocant paraules tan elevades com justícia, fraternitat, igualtat o llibertat quan aquests mots conservaven tot el sentit. En Mon ha repetit més d’una vegada que no podem avançar sense saber d’on venim.

El franquisme va ser molt llarg i molt degradant, també col·lectivament. El verí de la culpabilització, inoculat amb tanta tenacitat pel règim, va penetrar a l’ànima del país i la transició es va fer sense mirar enrere, sense cap voluntat d’enllaçar històricament ni amb aquell període ni amb els somnis que contenia. Parlo dels valors essencials, del nucli de les ambicions, de la identitat específica i intrínseca de la República que va irrompre el 14 d’abril de 1931, no de les misèries partidistes, de les violències i perversions induïdes pels corrents tempestuosos que havien de sacsejar l’Europa i que aquí ja s’hi agitaven.

Aquells mestres que en Mon va buscar mars enllà eren i simbolitzaven l’advers, l’antònim dels privilegis de les oligarquies, de la casta militar, de les submissions a la tradició i al catolicisme espès que la sustentava, del feixisme o de l’amenaça anunciada del nazisme. Havien fet seu l’anhel transformador, regenerador, la voluntat d’exhortar les forces emancipadores de la cultura i la formació, d’elevar la vida i d’alliberar les classes populars. Empenyien el creixement personal, el coneixement, la ciència, la saviesa i el pensament com a principis republicans, i quan va ser necessari com a principis antifeixistes, però sempre amb una mirada col·lectiva. És a partir d’això que vam sentir que podríem construir qualsevol cosa, que vam percebre l’alè, malgrat tot, esperançador de la xerrada i vam pensar que estaria bé fer front a tots els reptes de l’actualitat arrapats a aquests valors constitutius i essencials.

No pensàvem exactament en les institucions, ni en la proclamació d’una hipotètica III República, sinó en la força profunda que sorgeix de les societats. De fet, i qui ho diria ara, la que ens va portar a l’1 d’Octubre hi tenia una semblança, per les ambicions, pel compromís generós de tanta gent. Cal salvar totes les distàncies, òbviament, però la reacció autoritària que es va exercir, com sempre, fins on permet la conjuntura del temps històric, va degradar, com sempre, a qui la va exercir: a l’hegemonia cultural espanyola ara mateix hi ha més presència del franquisme que dels valors republicans. Però també pot degradar a qui la rep, i només cal mirar-nos honestament per adonar-se’n. Probablement per això, perquè ara no ens agradem, l’evocació que va fer en Mon d’aquella admirable generació de mestres republicans, malgrat tants infortunis, va ser estranyament reconfortant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.