El voraviu
La solidaritat caduca
Es necessita una força d’intervenció immediata en catàstrofes, al segle XXI
Els espanyols han enviat a Turquia el vaixell més gran de l’armada, el portaaeronaus Juan Carlos I. Es fa difícil entendre que un giny que costa tant calé públic encara porti el nom d’un autèntic bandarra que fa tres anys que és fugat perquè no sabia si podria driblar bé Hisenda. Un autèntic bergant que ja té el domicili fiscal allà baix. El que pagui, si és que paga res, ho pagarà a Abu Dhabi. Hisenda som tots menys ell. Més enllà duna vergonya que ja no ve d’aquí, el Juan Carlos I és una eina considerable que pot fer feina molt decent al servei dels damnificats pels terratrèmols. Pot allotjar 1.200 persones, a més de la tripulació. Els helicòpters i les llanxes de desembarcament que tragina li permeten plantejar tot tipus d’operacions a terra i d’evacuació de ferits. L’acompanyen tres vaixells que li doblen la capacitat d’allotjament i la d’hospitalització, garanteixen l’aprovisionament de combustible i inclouen un cos de 500 infants de marina preparats per intervenir en missió a terra en qualsevol moment. Fa vergonya que aquests recursos públics que mobilitzarem per uns dies en solidaritat amb els damnificats de Turquia es gastin dia darrere dia en “defensa”. No són “exèrcits nacionals” el que necessita el segle XXI. És una força d’intervenció immediata en catàstrofes. Al màxim de tecnificada i al màxim de preparada. Aquesta seria una globalització ben entesa. El model de solidaritat està caducat.
