L’ESO al Xifra

Els canvis d’etapa educativa dels fills són com una fita que la majoria de pares acabem tenint ben present. Els períodes de preinscripció, les visites a les escoles per escoltar els projectes educatius d’uns i altres i escollir la primera escola per al teu fill o filla marquen. Marquen i posen les famílies a l’abisme davant la perspectiva de no entrar al centre escollit. El pas a la secundària suposa aquesta mateixa escena amb la preocupació que als joves, en plena formació individual de tot tipus, pugui marcar-los per sempre anar a un o altre centre.

Des de fa uns dies la desaparició per al curs que ve dels grups de primer d’ESO a l’institut Narcís Xifra ha desembocat en protestes com les d’ahir abans del plenari municipal per part de les famílies. En aquest cas, no em semblen famílies només frustrades per un horitzó que se’ls ha trencat o una logística familiar diària que se’ls complica. En les seves reclamacions expliquen de manera detallada la feinada al barri del Pont Major per treballar contra la segregació escolar i per a l’equitat educativa, dues qüestions clau, no només per a la ciutat de Girona, sinó per al futur de Catalunya.

Educació vol convertir el Narcís Xifra en un referent en formació professional. A vegades sembla que aquest món és només cíclic. Abans que marxés l’institut Carles Rahola a Taialà, aquest centre va ocupar i compartir l’edifici amb el Xifra, que ja era un referent, conjuntament amb Montilivi, en la formació professional. El descens de l’alumnat que arribarà a secundària a la ciutat, un cop superada la generació del baby boom, obligarà a fer canvis i a reduir grups. Aquesta és la realitat i a algú li tocarà el rebre. Les famílies de les escoles del Pont Major demanen que siguin els alumnes del centre de la ciutat els que vinguin fins a Pont Major a fer l’ESO i, per tant, si s’han de treure línies siguin d’instituts cèntrics. Tampoc seria una cosa nova. Jo mateix al final dels anys 80 i inicis dels 90 vaig anar al Pont Major a l’institut Rahola. A 4,5 quilòmetres de casa i sense possibilitat que els meus pares m’hi poguessin portar. El bus va ser el millor aliat, fins que el ciclomotor em va donar la llibertat per anar i tornar quan em calgués. Jo vaig ser feliç malgrat la llunyania, ara caldrà veure els alumnes de quin barri hauran d’anar lluny per iniciar la secundària.