Capgirar-ho tot

He de confessar que no volia escriure sobre aquest tema fins tenir-ho més estudiat, discutit i assumit, però diverses circumstàncies internes i externes m’empenyen a fer-ho. D’una banda, judicis en curs a Catalunya i, de l’altra, el terrible terratrèmol que ha castigat de manera cruel Síria, Turquia i el Kurdistan. M’explico.

Fa quasi dos anys, quan començava la recerca per a la meva nova novel·la, vaig quedar molt sorpresa, o hauria de dir en estat de xoc, quan vaig llegir que el poble kurd havia renunciat a un estat propi. Com podia ser? Un poble malaurat i traït, quaranta milions de persones repartides entre quatre estats totpoderosos com són l’Iraq, Turquia, Síria i l’Iran, que fa dècades que lluita a les muntanyes per la seva independència, com podia, de sobte renunciar-hi. Vaig buscar i rebuscar fins que vaig arribar a les fonts, al seu líder moral, Abdullah Ocalan, tancat a perpetuïtat en una illa presó de Turquia i que durant el seu llarg captiveri no només ha escrit nombrosos llibres dignes de llegir-se, sinó que ha passat del marxisme leninisme a l’anarquisme. Aquesta no és la paraula adequada. Les seves idees influïdes pel pensador nord-americà Bookchin ja no tenen gaire a veure amb Bakunin, sinó que, en tot cas, representen una modernització de la seva ideologia.

Intentant entendre’l vaig descobrir una revolució amagada amb la qual es podrà estar més o menys d’acord, però que representa el pas endavant més interessant en el pensament polític des de fa dècades, perquè, a banda de tenir la valentia de posar en relleu el paper constructiu dels matriarcats i el destructiu dels patriarcats, ho capgira tot, posa el feminisme al centre del canvi necessari en un àmbit global, l’ecologia, la democràcia radical i el confederalisme democràtic. És a dir, dona, vida, llibertat.

Les kurdes no volen ser iguals perquè no volen reproduir els esquemes de domini dels homes, simplement volen ser lliures. L’ecologia la contemplen com una urgència planetària. La democràcia, tal com l’entenem nosaltres, la consideren malalta perquè s’empara en uns vots aconseguits amb unes promeses que sovint s’incompleixen traint els electors, per això parlen de democràcia radical, des de la base, on s’hagi de passar comptes sobre tot, i el confederalisme democràtic, el que els seus detractors aplaudeixen com una renúncia a la independència, és una renúncia a un model d’estat que consideren caduc i que irremissiblement, diuen, porta a la corrupció i al malbaratament dels impostos que han pagat els ciutadans a canvi de benestar. No lluiten per un estat alternatiu als quatre que els oprimeixen, lluiten per una alternativa a l’estat que sàpiga conjugar el poder central, el regional i el local i que teixeixi aliances seguint el mateix esquema. El que l’oblidat Denis de Rougement anomenava l’Europa dels Pobles però en un àmbit global. Aquesta és la idea general mal explicada a causa de la manca d’espai, ja em disculparan. Hi tornaré.

Sembla una utopia, i ho és, però potser ha arribat l’hora de sortir del pou i reivindicar un nou model de societat. Exemples del mal funcionament de l’estat i del camí cap a la corrupció els tenim aquests dies, i no citaré noms per no fer més mal al procés, que, per cert, continua ben viu en la gent. Tothom fracciona contractes, em deien l’altre dia, i total, tres-cents mil euros no és res al costat dels trens que no passen pels túnels. Doncs no. Un euro és suficient, i si tothom fracciona contractes és que alguna cosa no funciona i s’ha de canviar, sigui en un àmbit legal o cultural. Una altra cosa és la presumpció d’innocència, que s’ha de respectar fins al final, i l’interès de l’Estat a destruir-nos. No l’ajudem.

Si volem eixamplar la base, oblidem-nos d’acotar el cap per no fer enfadar i pensem en un projecte de país que ho capgiri tot per ser un model i no una petita còpia de la decadència. A la pregunta, vols un estat o vols la llibertat?, jo hauria respost, fins fa poc i sense cap mena de dubte, un estat. Si s’ho pensen dues vegades, com jo encara estic fent, segurament canviarien la resposta, sobretot si la paraula llibertat va acompanyada d’un projecte de país que desperti l’orgull de pertinença i la seguretat d’un benestar merescut. És això el que ens farà lliures, perquè, repeteixo, no es tracta de reivindicar un estat on les clavegueres són les que manen, sinó una alternativa que generi entusiasme i asseguri el benestar.