Vides de fantasmes

Mercè Vila explicava fa una setmana que la majoria de fotografies antigues que hem conservat ha estat gràcies als afectes familiars, gràcies a l’atzar que aquells que han vingut després hagin sentit com un deure custodiar les imatges dels avantpassats morts. Passa també que aquests parents de qui molt sovint no sabem ni el nom ni el vincle que ens hi unia se’ns tornen evanescents, tots pigallats i vaporosos, com si lentament busquessin anar-se’n. Mercè Vila deia, en la taula rodona organitzada a propòsit de la publicació del llibre Mirades, editat per Inspai, el Centre de la Imatge de la Diputació, que els vius potser dediquem massa esforços a retenir-los a través del suport fotogràfic, si al capdavall aquests fantasmes donen proves manifestes que allò que voldrien és desaparèixer. Va ser una manera commovedora de referir-se a la preservació de fotografies com un acte de memòria, fins i tot quan aquesta és una memòria ferida, encara que sigui resistent a romandre. És una opció que potser no tindrem amb la profusió d’imatges que ha afavorit la tecnologia digital, que ja no preveu ni la gratitud ni l’afecte, sinó l’abundància, i que segons els experts estan destinades a desintegrar-se tard o d’hora en això que en diem el núvol, el germà atrafegat i trist de l’oblit. Adrià Pujol, en la mateixa taula, va reivindicar el vell gest de “trabucar” la capsa on abans guardàvem les fotos. Buidant la de casa seva, va trobar-hi una vintena de retrats de la seva besàvia, fins i tot un de quan ja era morta. És el que tenen les fotografies d’abans, que les toques i amanyagues un cos. Al disc dur o al llapis de memòria, no palpes res, no trabuques res. Ni tan sols mires què hi ha, només confies que hi deu haver alguna cosa. Una cosa, un arxiu de dades. “Hem delegat en els mòbils la fabricació de records”, va dir Pujol, i per no posar-se sentimental es va estar d’afegir que mai havia pensat en la seva besàvia com una combinació abstracta d’uns i zeros. Al cap de dos dies, en una altra taula, aquest cop sobre les fotògrafes dels anys trenta a propòsit de l’exposició sobre Mey Rahola al Museu de l’Empordà, algú va comentar que, sense una família que hagués guardat amb estima les còpies i els negatius d’aquestes dones, tindríem una part de nosaltres mateixos a les fosques. Per sort, fins i tot quan no se l’espera, una mica d’amor deixa unes quantes fotografies a la capsa.