Les tribulacions del senyor Garamendi

Yolanda Díaz té raó, fa dies que ho penso i m’entra una certa esperança que les coses es puguin resoldre o si més no encarrilar cap a la bona direcció. I és que la vicepresidenta té fusta reivindicativa, sense cap mena de dubte, però també llueix capacitat d’anàlisi i ànim comprensiu de primer nivell. Vegin, si no, com ha reinterpretat el moment delicat en què està el pobre senyor Garamendi, president de la CEOE: amb una retribució anual de 400.000 euros adquirirà la perspectiva suficient per fer veure que s’han d’apujar els salaris en el conjunt del país, ha pronosticat. És clar que sí, la perspectiva és la clau i ens hem de fer càrrec que un fals autònom com ha sigut ell en els darrers quatre anys prou tribulacions ha patit per estar pensant en galindaines; és molt dur això de passejar la pizza en bicicleta per les nits fredes de Madrid. Ara, en canvi, després d’haver regularitzat la situació laboral i haver obtingut un 9% d’augment de la seva remuneració –amb la unanimitat dels 300 membres de la junta directiva de la poderosa patronal, quin encomiable consens!– és probable que se senti més confortat i predisposat, com diu la senyora Díaz, a tornar a la taula de l’Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva que deixà penjada el 5 de maig i a pactar amb els sindicats la revaloració salarial que permetria als treballadors un cert alleujament per fer front al cost de la vida. Ironies a part, és èticament i estèticament reprovable que aquells que perceben salaris tan humils neguin el pa i la sal a qui té veritables dificultats per arribar a final de mes.