La trampa de l’antisemitisme

Diu l’activista israelià Ofer Neiman, els avis del qual van ser assassinats en camps de concentració nazis: “Hauríem de ser capaços de separar el mal que ens feren als jueus del que avui fa Israel contra els palestins.” Seguim el fil perquè és cert que cada vegada que s’expressa una crítica a l’implacable vulneració dels drets humans per part del govern de Tel-Aviv apareix l’ombra de l’antisemitisme apel·lant a la mala consciència històrica de la humanitat i en el fons reclamant via lliure per a l’execució de crims. I no és això o no hauria de ser-ho. A Modernitat i holocaust Zygmunt Bauman –nascut al 1925, fill de polonesos jueus no practicants– alertava de l’ús pervers que es pot arribar a fer de la condició de víctima. Literalment: “L’estat jueu intenta utilitzar els records tràgics com a certificat de la seva legitimitat política, com a salconduit de les seves actuacions passades i futures i sobretot com a pagament per avançat de les injustícies que pugui cometre.” Som antisemites, doncs, pel fet de denunciar aquestes injustícies? Són antisemites les resolucions de l’ONU –no vinculants– que constaten la violència sistemàtica contra una població i els assentaments il·legals dels colons? És antisemita la proposta de resolució del Parlament de Catalunya –16 de juny del 2022– que reconeix que el sistema que aplica Israel als territoris ocupats és un apartheid contrari al dret internacional? No s’hauria de caure en aquesta trampa perquè és tan indigne identificar tots els jueus amb les actuacions de l’estat d’Israel com qualificar d’antisemita aquells que les condemnen.