Sturgeon, un relleu per revifar el moviment

Nicola Sturgeon justifica la seva renúncia com a primera ministra i com a líder del Partit Nacional Escocès per raons personals, però la raó autèntica aflora quan es mostra convençuda que el seu successor portarà Escòcia a la independència. Ella no ho ha pogut fer, no haurà pogut complir el compromís que va adquirir empesa per votants i militants, ni tan sols haurà pogut pactar un segon referèndum d’independència que Londres rebutja. Ha xocat amb els tribunals, que li han dit que no podia tirar pel dret. Ha topat amb el govern britànic, que li ha bloquejat la llei trans, i el seu intent de convertir en plebiscitàries les eleccions del 2024 al Regne Unit no tenia bon pronòstic quan des de l’altra banda no li reconeixerien aquest caràcter. Tot plegat ha sumat més que el seu lideratge, una resposta encertada a la pandèmia i els vuit anys de gestió, i l’ha empès, en un acte d’honestedat, a deixar pas a qui la vulgui rellevar en la cursa de fons que és un procés d’independència que respecti el principi democràtic i transiti per vies pacífiques. Sturgeon sap que el bé superior que cal preservar és el mateix moviment independentista i ha actuat en conseqüència. Escòcia necessita un nou impuls mentre vigila de cua d’ull què passa a l’illa veïna, on la suma dels acords del ‘Brexit’ –que han deixat Irlanda del Nord fora del mercat interior britànic–, la victòria electoral del Sinn Féin i les previsions que recullen els acords de Divendres Sant fan que l’escenari d’un referèndum de reunificació prengui forma.

Els potents processos independentistes d’Escòcia i Catalunya han posat en alerta els estats europeus afectats, que maniobren per bloquejar tot intent secessionista per molta majoria social i política que l’avali. La característica pacífica, en contraposició a l’ús de la força, hauria de ser la condició mínima compartida per donar legitimitat a aquests moviments, però els estats prou que es cuiden de blindar una “legalitat constitucional” que interpreten com la negació de la diferència, del principi democràtic i dels drets dels pobles –grups objectivament identificables– a decidir el seu futur.