El voraviu
Una altra eina oscada
Queda l’esperança de trobar un bon feiner, que és a qui tota eina li va bé
L’ANC és una nosa i per això implosiona. És una nosa malgrat les bones intencions i la bona voluntat de centenars de milers de catalans que veiem oscar-se una altra eina amb què s’ha fet molta feina i amb què se’n podria fer molta més. La batalla per l’hegemonia política dins l’independentisme no cessa. Sembla l’única premissa amb què la marxa és unitària i els marxadors van ben conjuntats. Tots contra tots. O com ha dit Jordi Pesarrodona al deixar la vicepresidència, massa egos i massa forts. Els partits (tots) com a eines convencionals de participació política tenen molt interioritzada i païda la competència entre ells. Però els costa déu i sa mare acceptar alternatives, nous formats i l’organització de la societat civil en estructures de captació de vots al marge dels partits. La seva màxima capacitat d’acceptació de matisos externs és l’entrada d’independents a les llistes. Una llista cívica? A on vas, cabàs? No estem per tants orgues. S’ha de fer neteja si es vol viure tranquil en l’autonomisme renovat. Res de societat civil. No els perdonen haver tibat de tot com varen tibar i la seva única existència és un risc. Res de llacets grocs. Res de grans mobilitzacions els 11-S. Res d’AMI. Res d’ANC, i que Òmnium torni al seu paper cultural. La política, per als partits, que són els que en saben. Oscades les eines, ens queda l’esperança de trobar un bon feiner que, segons deia l’àvia Neus, és aquell a qui tota eina li va bé.
