La dimensió de l’error

Per què ERC continua mantenint l’argument que el PSOE és el bo i el poder judicial és el dolent de la pel·lícula tot i que La Moncloa aplaudeix la persecució de la fiscalia contra els seus dirigents? Cal entendre bé que ERC havia posat tots els ous de la seva estratègia en un sol cistell, el de la taula de negociació. Va signar l’acceptació del marc legal espanyol i la renúncia a la unilateralitat, cosa que no li paren de recordar des de La Moncloa. ERC va decidir en solitari trencar el marc estratègic que compartien amb el conjunt de l’independentisme. El seu objectiu a curt termini era la desjudicialització contra l’independentisme i va acabar participant com a coautor de la reforma del delicte de sedició substituït pel de desordres públics agreujats. Avui ERC ja no amaga que el suport a la investidura de Sánchez i al pressupost era a canvi de la “desescalada”, en realitat desactivació de la confrontació amb l’Estat, i l’indult (parcial) dels líders empresonats. Aleshores aquests deien que no eren moneda de canvi de res (Junqueras etzibava que se’l posessin on els cabés, l’indult). Les conseqüències de la via solitària d’ERC ja les hem vist al carrer, al Parlament i al govern. Si ERC va posar tots els ous de la seva estratègia en la taula (sense amnistia, ni autodeterminació, i ara sense desjudiciaització), finalment s’ha trobat, no només amb l’esperada interpretació punitiva del poder judicial, sinó amb la inesperada reacció burleta del PSOE aplaudint amb les orelles la persecució dels mateixos integrants de la taula. Però ERC, un cop més, es nega a acceptar la realitat, i surt a defensar el PSOE mentre culpa el poder judicial. La raó no és cap altra que si accepta que el seu interlocutor ja no té crèdit, no podria seguir amb l’“única” estratègia possible, i hauria de reconèixer el seu fracàs rotund.