L’Espanya dels pebrots

La governança testosterònica és un clàssic de l’Estat espanyol, amb els tres últims segles esquitxats de dictadures, alçaments militars i monarques borbons, amb tot el que implica. És curiós constatar com els atributs virils acompanyen la història. Que al darrer dictador li faltés un testicle és una anècdota menor al costat de la feinada que han donat (i donen) les pulsions libidinoses de l’emèrit resident als emirats àrabs de moral doble. Com pels pebrots (o pels Pegasus?) té agafat el Marroc a tot un govern espanyol que no para d’anunciar acords d’amistat amb el règim alauita després d’haver traït el poble sahrauí i els socis occidentals renegant de la solució de l’ONU. Malament fer concessions a un sàtrapa, que avui t’arrabassa un dit i demà t’arrencarà el braç.

Tal dia com avui del 1981 l’esdevenir de l’Estat espanyol es va decidir de nou per uns pebrots, els del general Alfonso Armada, la X del cop d’estat que va arrencar amb l’assalt barroer dels tricornis al Congreso i les curses de tancs pels carrers de València amb Milans del Bosch donant la sortida. La historia oficial explica que Armada havia de ser al costat de l’emèrit i presidir un govern de concentració per evitar –ves per on– un cop d’estat. Però no aclareix per què no hi era. Armada era el segon de l’estat major de l’exèrcit que presidia el general José Gabeira. Molt amic de Gutiérrez Mellado i sorprès per la presència insòlita del seu segon, tot fa pensar que alguna cosa es va ensumar i mentre feia trucades desactivava la pebrotera d’Armada apuntant-li la pistola i advertint-lo: “Mientras yo no aclare esto, usted no se mueve de aquí.” Amb alta estima per les seves parts nobles, el colpista va quedar paralitzat mentre al Congreso els guàrdies civils s’anaven fent la idea que l’autoridad militar competente no posaria els peus a la cambra baixa i el borbó s’esperava fins a la matinada per fer el paperot a la tele.