‘Cesante’ Enric Pujol

Emo­tiu home­natge, la set­mana pas­sada a Figue­res, a l’his­to­ri­a­dor Enric Pujol, injus­ta­ment des­tituït, al gener, del seu càrrec com a direc­tor del Museu Memo­rial de l’Exili (Mume) de la Jon­quera, on tot­hom li reco­neix que hi ha fet una tasca extra­or­dinària, molt per damunt de les expec­ta­ti­ves que un ajus­tat per­so­nal i un poc pres­su­post feien pres­su­po­sar.

L’Enric Pujol és un home com­promès amb el país, i d’una llarga tra­jectòria com a his­to­ri­a­dor, amb estu­dis i lli­bres sobre la his­to­ri­o­gra­fia cata­lana (amb espe­cial dedi­cació al gran Fer­ran Sol­de­vila) i també sobre l’exili, Figue­res i l’Empordà, la seva terra.

En l’acte, en una sala del Museu de l’Empordà plena de gom a gom, es va voler denun­ciar l’incom­pren­si­ble ces­sa­ment de Pujol –“una mar­ra­nada”, va dir un dels ponents, Alfons Romero–, deci­dida arran de la sor­tida del govern de Junts, i no pas ate­nent a cap balanç nega­tiu, com seria nor­mal.

Sobre­tot, però, es va deba­tre fins on ha d’arri­bar el con­trol dels par­tits quan entren en el govern. El direc­tor d’un museu, ha de ser un càrrec polític també? Ha de tenir con­sonància amb la línia política del govern, si resulta que és, bàsica­ment, un tècnic?

L’exdi­rec­tor del Memo­rial Democràtic Vicenç Villa­toro va reconèixer que aquesta pràctica de voler con­tro­lar fins els últims res­sorts del govern no és exclu­siva de cap par­tit, i va recla­mar que es potenciï l’excel·lència, sobre­tot quan es tracta de càrrecs tècnics. L’his­to­ri­a­dor Antoni Simon va opi­nar que “un govern que no posa en els càrrecs els més pre­pa­rats sinó els més afins està abo­cat al fracàs”.

Tot ple­gat, men­tre, pel damunt dels assis­tents, sobre­vo­lava la figura del cesante, aquell efi­ci­ent fun­ci­o­nari creat per Benito Pérez Galdós a Miau, que perd la feina al minis­teri quan entren a manar els seus adver­sa­ris polítics. Han pas­sat gai­rebé cent cin­quanta anys i seguim igual. O pit­jor.