Opinió

De set en set

Roald Dahl fa punta al llapis

Roald Dahl no m’ha interessat mai, i menys des que vaig veure al cinema Charlie i la fàbrica de xocolata, que m’inspira malsons sinistres, a banda d’una repugnància visceral per tots els papers que després hagi interpretat Johnny Deep. No li veig el què, ni tan sols mantenint expressions dels seus llibres com ara fofa, lletja o boig, que els hereus i l’editorial de l’escriptor han acordat suprimir perquè les generacions futures creixin convençudes que viuen en un món inclusiu, resilient, proactiu i, sobretot, bonifaci. Si Roald Dahl em desperta alguna simpatia és més aviat pel fàstic que li feia escriure, fins al punt de sofisticar les tàctiques dilatòries amb una meticulositat quasi maníaca (no sé si aquesta paraula està permesa, però aquí la deixo, estossegant i amb els ulls vidriosos). Diuen que gastava la major part del temps fent punta al llapis, primer amb una maquineta elèctrica i després amb un ganivet. Quedava una punxa tan fina, que es partia tan bon punt tocava el paper, cosa que li permetia tornar a començar i ajornar l’empipadora obligació de construir alguna frase que s’aguantés i no el fes ni plorar ni estossegar. Sovint, entre llapis i llapis, es preparava un cafè i s’encenia un cigarret. A vegades mirava per la finestra de la barraca del jardí on s’havia tancat anunciant a la família que sisplau no el molestessin, que estava escrivint, i veia una tanca, un parell d’arbres, un tou de gespa, potser un ratolí margener rosegant una pellofa. I al final escrivia amb la punta afilada fofa, lletja, boig, amb una llibertat i una alegria que els nostres fills ja no tindran.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.