Pedro Costa

Cre­a­dor d’imat­ges tan ascètiques com poètiques i així mis­te­ri­o­ses, tan huma­nis­tes com exemp­tes de sen­ti­men­ta­lisme, tan obs­cu­res com reve­la­do­res de rea­li­tats invi­si­bles, el cine­asta por­tuguès Pedro Costa ocupa des de fa uns mesos part de l’espai expo­si­tiu de La Vir­reina (on seguirà fins al 23 d’abril vinent) amb deu peces rela­ci­o­na­des amb la idea del cant. Com a les seves pel·lícules, en bona part roda­des els bar­ris lis­bo­e­tes de Fon­tain­has (abans de la seva recon­versió urbanística) i Cova da Moura, a Cançó de Pedro Costa, s’hi fan pre­sents les veus dels des­ar­re­lats i mar­gi­nats: sense recrear-se en la seva misèria, sinó mos­trant-ne la dig­ni­tat. En certa manera, Costa ha cons­truït malen­co­ni­o­sa­ment una altra història de Por­tu­gal amb les veus de per­so­nes ori­gi­na­ries de Cap Verd (com ara els memo­ra­bles Ven­tura i Vita­lina Varela) que tes­ti­mo­nien les feri­des encara vives a causa del colo­ni­a­lisme i l’exclusió per­pe­trada pel capi­ta­lisme.

Abans d’acos­tar-se al món de la comu­ni­tat pro­vi­nent de Cap Verd i de rea­lit­zar, entre altres, No Quarto da Vanda, Juven­tude em Marcha, Cavalho Dinero i Vita­lina Varela, Costa va rea­lit­zar una pri­mera pel·lícula, O san­gue (1989), que s’ha estre­nat en còpia res­tau­rada aquest cap de set­mana a l’Estat espa­nyol: a Cata­lu­nya, de moment, només es visi­ble al Zum­zeig de Bar­ce­lona. Ja hi fa atenció, als mar­ges, amb dos ger­mans que sobre­vi­uen com poden després de la mort del pare car­re­gat de deu­tes. El film (i així el cinema) de Costa comença amb una bufe­tada; del pare a un dels fills. No hi és exempta la cru­el­tat del món, però tam­poc la poètica mis­te­ri­osa d’un dels grans cine­as­tes dels nos­tres temps que tran­sita en els mar­ges.