El ‘bullying’ no ha canviat

El bullying no ha d’aparèixer forçosa­ment per una raó con­creta. En el meu cas va ser una cosa tan sim­ple com que no queia bé a un dels que eren els líders de la classe. Mai havíem estat amics, coses de nens, però sim­ple­ment neces­si­tava una posició de poder en una aula que a mit­jans dels vui­tanta la formàvem prop de cin­quanta nens en una escola con­cer­tada. Va ser una estu­pi­desa tan gran com que no m’agra­dava jugar a fut­bol (encara no m’agrada) el que va pro­pi­ciar que aquest nen la prengués amb mi. I la resta el van seguir. Al que passa un dia no hi dones importància. Però quan se suc­ce­eix i la resta de la classe s’hi apunta per no que­dar enrere davant del gru­pet que mana, comença l’aïlla­ment. A poc a poc els teus amics et dei­xen de banda perquè no poden anar amb el pària de la classe. Si ho fes­sin, ells també ho serien.

I calles. No ho expli­ques a ningú. Les agres­si­ons ver­bals –almenys en el meu cas, mai físiques– se suc­ce­ei­xen durant mesos. Tens 13 anys i no entens què has fet mala­ment, men­tre la bola es va fent gran i més gran. Les notes bai­xen, can­vies de caràcter i et con­ver­tei­xes en una per­sona intro­ver­tida. El pit­jor és que aca­bes pen­sant que t’ho merei­xes. A casa et pre­gun­ten què et passa. Però et fa ver­go­nya i ho aca­ben atri­buint al fet que ets a l’ado­lescència i –fa més de trenta anys– no hi donen importància. Fins que un dia s’ado­nen que en té, i és quan inter­ve­nen, a totes. A mit­jans dels anys vui­tanta no hi havia pro­to­cols ni els cen­tres esco­lars es pre­o­cu­pa­ven de deter­mi­na­des coses. Quan tot ple­gat peta, fan el que poden. De cares enfora s’acon­se­gueix tallar però sem­pre seràs el que no va aguan­tar “coses de nens”.

Però això passa. Aca­bes mar­xant de l’escola i aquells que et pen­sa­ves que eren impres­cin­di­bles en la teva vida no els veus mai més. Segu­ra­ment si avui els expli­ques­sis el mal que feien, pro­ba­ble­ment ni en són cons­ci­ents. Ho superes i et con­ver­tei­xes en una per­sona molt més forta. Però tot això, més de trenta anys després, con­ti­nua pas­sant. La diferència és que ara hi ha mil pro­to­cols, però no sem­pre es com­plei­xen. I a vega­des, com en el cas de Sallent, amb con­seqüències fatals.