Vides que no importen

De nou la tragèdia en la seva més alta expressió, de nou imatges que glacen la sang i planes de diaris amb narracions de pasteres esfondrades, cossos exànimes, joguines a l’aigua, titulars impactants de dos o tres dies, impotència, dolor, ràbia. Ara l’escenari és una platja calabresa on han arribat els cadàvers de 64 homes, dones i nens naufragats la matinada de diumenge quan faltaven 150 metres per arribar a la destinació. Tragèdia evitable –en part– si no s’hagués omès el deure de socors, si aquestes vides haguessin importat per a ser salvades i no per a nodrir estadístiques: mes de 26.000 morts al Mediterrani; només els identificats per l’Organització Internacional per les Migracions. Dissabte a la nit Frontex, l’agència europea que vigila les fronteres ja havia detectat una petita embarcació plena a vessar i surant en un mar amb fort onatge i va avisar les autoritats italianes, que van enviar dues unitats de la policia de duanes enlloc d’efectius de la Guarda Costera, més preparada per navegar en condicions adverses i realitzar operacions de salvament. Per què sortir amb aquell temporal? Tan sols calia esperar que a aquella gent l’acompanyés la sort o la mala sort a la qual s’encomanen amb la travessia: Això sí, la senyora Von der Leyen profundament commoguda, parole, parole, parole. Doncs, per què s’immobilitzen els vaixells de Metges Sense Fronteres i d’altres ONG i es multa l’ajuda humanitària? Per què fracassa insistentment el Pacte de Migració i Asil? Per què la UE no estableix rutes segures i talla les ales al negoci del tràfic d’éssers humans? Indolència culpable!