El que aïlla Catalunya

És enten­dri­dor veure com la por­ta­veu ofi­cial de l’“Espa­nya és Madrid” ve a Cata­lu­nya a acu­sar el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat i l’alcal­dessa de Bar­ce­lona d’“aïllar cada cop més Cata­lu­nya”. Com? Doncs avui és evi­tant fer de figu­rants del pasei­llo reial pel Mobile World Con­gres, altres dies és defen­sant el dret a deci­dir el futur de Cata­lu­nya en un referèndum, o recla­mant un finançament que no sigui sag­nant per als cata­lans, i la majo­ria de dies és sim­ple­ment par­lant una llen­gua amb més de mil anys d’història però amb la tara de no ser la que par­len allà, a Espa­nya-és-Madrid. Però el més enten­dri­dor de tot és sen­tir com la senyora Díaz Ayuso sent la neces­si­tat d’acu­sar de “fal­sos” Pere Ara­gonès i Ada Colau per no fer un pape­rot i no sen­tir la mateixa neces­si­tat per refe­rir-se a tota la tropa del seu par­tit, el Par­tit Popu­lar, que es pas­sen la vida defen­sant l’imperi de la llei, l’orde­na­ment cons­ti­tu­ci­o­nal i l’estat de dret, però només els dies parells, perquè els dies senars els dedi­quen a robar (Gur­tel), fer xan­tat­ges (Banc d’Andorra), actuar com una màfia (Cos­pe­dal, Villa­rejo, Kitc­hen, Bárce­nas), cobrar sobre­sous del par­tit en diner negre (M.​Rajoy...), cons­pi­rar amb poli­cies i fis­cals per fer inves­ti­ga­ci­ons il·legals sense cober­tura judi­cial i per incri­mi­nar o difa­mar adver­sa­ris polítics amb pro­ves o infor­mació falsa con­ve­ni­ent­ment afi­nada (Fernández Diaz, Sánchez Camacho, ...) i pro­fu­sa­ment divul­gada a través dels ven­ti­la­dors de ronya habi­tu­als. A la pre­si­denta honorària de tabar­nia li va l’esper­pent i el melo­drama, però no és ningú per par­lar de la fal­se­dat dels altres i tam­poc és ningú, almenys ningú que importi de debò, per par­lar de Cata­lu­nya. Aquest país està con­nec­tadíssim al món i espe­ci­al­ment al món que l’envolta i no la poden aïllar ni que ho vul­guin (que volen), de la mateixa manera que no la podien enviar a levi­tar eter­na­ment per la galàxia. Altra cosa és que mili­ons de cata­lans se sen­tin molt i molt lluny, cada cop més, de l’Espa­nya que ella i el rei repre­sen­ten amb mes­tratge, la que no suporta Cata­lu­nya com el que és, una nació amb per­so­na­li­tat pròpia i un veri­ta­ble res­pecte per la democràcia.