Tema tabú

Quan ja feia gairebé una hora que conversàvem i ens havíem posat al corrent després de mesos de no veure’ns, va ser capaç d’abordar el tema que l’ha ocupat i preocupat durant tot aquest temps. Primer, ho va fer des de la tristesa però, a mesura que es va anar obrint, li va anar sortint la ràbia que ha anat acumulant. Fa un any que intenta quedar-se en estat i de moment ja acumula dues intervencions, diversos intents de fecundació amb els òvuls d’una donant i un avortament espontani. Dotze mesos d’esperances i desil·lusions a parts iguals per a ella i la seva parella. Es pregunta –i em pregunta mirant-me fixament als ulls– com és possible que es parli tan poc de les dificultats que tenen moltes parelles a l’hora de concebre un fill i dels costos emocionals i econòmics que els suposen. M’explica que en un 20% dels casos la causa de la infertilitat és d’origen desconegut i troba incomprensible que no es destinin més recursos a la seva investigació. “Per què no es fa un programa de La Marató per aquesta causa?”, em demana. I contraposa aquesta manca d’atenció social i mediàtica a la que es dedica als sistemes de contracepció i avortament. Fa estona que m’he quedat sense respostes però les preguntes em semblen totes bones. “Estic molt enfadada”, em confessa. I l’entenc.