L’infrafinançament es cronifica i el benestar cau

Fa uns dies ha començat a circular el manifest Cal gestionar els recursos propis per millorar el benestar i la competitivitat de Catalunya, elaborat pel col·lectiu Economistes pel Benestar, al qual ja s’han adherit entitats empresarials com ara Amec, Cecot, FemCAT, la Comissió Economicofiscal de PIMEC i les Cambres de Comerç de Barcelona, Girona i Sabadell. L’informe, centrat exclusivament en les dades, constata que els recursos que rep Catalunya són terriblement injustos i insuficients amb relació a la seva aportació a l’Estat. No és cap novetat, massa que ho sabem. El mal finançament de la Generalitat –i l’enorme dèficit fiscal– persisteix al llarg de 40 anys i fa que Catalunya vagi perdent pes en tots els indicadors de benestar i el seu PIB per càpita també s’estanqui amb relació a d’altres regions de l’Estat o d’Europa. Des de fa dècades, el dèficit fiscal de Catalunya se situa al voltant del 8%. És una xifra de les més elevades del món si es comparen amb referents internacionals de dèficit fiscal, com ara Califòrnia (4,19%), Flandes (2,2%) i Ontario (2,33%). Som la segona comunitat en recaptació, però després de la “redistribució” que fa l’Estat passem a la desena posició (que de fet és la catorzena si es té en compte el diferencial de preus).

És urgent tornar a posar aquest tema a l’agenda política i batallar per posar fi (i si més no per mitigar) a aquest drenatge econòmic permanent que està afectant d’una manera greu les empreses i el benestar dels nostres ciutadans. Cada vegada fa més mal una visita al País Basc, on impera un sistema foral que ja voldríem per a nosaltres. Té un 84% més d’ingressos que Catalunya i això li permet dur a terme unes polítiques que suposen més llits d’hospital, més residències d’avis (és al capdamunt de l’Estat en places públiques residencials), més llars d’infants o més habitatge públic. Dedica un 169% més d’inversió a serveis socials que Catalunya. I un 330% més en recerca i desenvolupament per a les empreses. Vista aquesta situació, és gairebé un miracle que Catalunya sigui on és. Però anem a pitjor, i molt ràpidament.

Si el 2000 el nostre PIB per habitant era un 21% superior a la mitjana europea, el 2021 només ho va ser en un 2,2%. L’índex de progrés social de les regions europees, que analitza el benestar en tots els àmbits, ens situa a la posició 135, molt per sota de la 48 del País Basc.

Per no parlar de la brutal concentració de recursos i poder a Madrid, la concepció radial i antieconòmica de les comunicacions i l’absurda megalomania del TAV (el segon país amb més xarxa d’alta velocitat després de la Xina) mentre el servei de rodalies, majoritàriament utilitzat per la ciutadania, es degrada dia a dia. Entre el 1990 i el 2018 es va invertir més del 90% del pressupost ferroviari en l’alta velocitat (utilitzada per un 10% de les persones) i només un 6% en la xarxa de rodalies (que utilitza el 90% de la població). Ja no parlem de si les inversions mínimes s’executen, perquè tindrem un altre disgust. El 2021 a Madrid es va executar el 25% de tota la inversió pública espanyola, mentre que a Catalunya només el 9%. El memorial de greuges és inacabable, permanent i sembla que alguns ja s’hi han acostumat i ho troben normal.

Els signants del manifest tenim idees diferents sobre les vies polítiques per posar fi a aquesta injustícia, però estem d’acord en el diagnòstic: l’infrafinançament s’ha d’acabar i no podem permetre que el benestar caigui. Ens hi juguem el futur del país i el benestar de la seva gent.