L’independentisme al Parlament

Dissabte passat aquest diari recollia unes declaracions que va fer el president de la Generalitat a Televisió Espanyola en relació amb qui ha d’ocupar la presidència del Parlament si la justícia inhabilita Laura Borràs. És cert que en la mateixa entrevista diu que “no vol avançar esdeveniments i que caldrà parlar-ne quan hi hagi una sentència”, però parlant-ne els avança, els esdeveniments. Quantes sentències abans de la sentència que ha recollit aquest cas! Si es dona tan per feta una sentència, només pot ser pel criteri que a l’Estat espanyol cap líder independentista tindrà un judici just. Suposo que en la setmana que s’ha destapat tota la trama de l’operació Catalunya això ja no es qüestiona. Doncs aquest ha sigut el principal argument de defensa de Borràs que, en canvi, no ha rebut la solidaritat de cap altre partit que no sigui el seu. Un contrasentit, llevat que el tema sigui un altre: la seva presumpció d’innocència. Qüestionar la qualitat de la justícia espanyola sempre o només a vegades i defensar la presumpció d’innocència sempre o només a vegades és un dilema que l’independentisme ha de resoldre aviat. Perquè som al mig del ball, tots, i calen certeses. Més enllà de la pugna partidista per les misèries d’un dia a dia molt complicat, el procés està en marxa i supera aquesta dinàmica d’uns partits que, per independentistes, tenen obligacions i tenen responsabilitats. Sobretot institucionals. Començant per la presidència del Parlament. Si el president creu que amb la sortida de Junts del govern el pacte d’investidura amb ells ha quedat “superat”, cosa que fins a un cert punt sembla comprensible, han de mirar com fer-ne un de nou. Del mateix estil que es va fer quan presidències del Parlament d’Esquerra no van permetre la investidura dels candidats de Junts a la presidència de la Generalitat, per exemple. I, sobretot, per deixar de donar poder al PSOE a base de baralles entre independentistes.