No us oblideu de Portbou

La crítica d’art Pilar Parcerisas, que acaba d’impulsar la Biblioteca Walter Benjamin en una nau de les antigues escoles de Portbou, em comentava com n’és de difícil que la gent del país es prengui la molèstia d’arribar fins aquí dalt. Per a la majoria, la costa esventada i lluminosa s’acaba a Llançà o, a tot estirar, a la cala Rovellada de Colera, si no és que es desvien per anar al Port de la Selva o a Cadaqués, i més enllà ja deu venir el precipici bromós de la fi del món. Ella va estiuejar en aquest poble que desprèn l’enigma dels paisatges àrids i l’atracció pels confins als anys noranta, i des del 2009 hi té un apartament que alterna, m’explica, amb el pis de Barcelona. S’ha acostumat als horaris anàrquics del tren, i hi puja amb la regularitat de qui “torna al lloc del crim”, diu amb un riure que vol ser sarcàstic i que més aviat descriu una fatalitat amorosa.

Fa molts anys, un amic em va explicar que els diumenges agafava aquest mateix tren per anar a Portbou només per fer-hi l’aperitiu, mirar-se una estona aquella platja de còdols que no sembla obrir-se sinó a la seva pròpia soledat, i tornar-se’n amb el comboi del migdia, just per arribar a Girona a l’hora que mataries algú ben bé perquè hi passés alguna cosa. Tinc amics extravagants, però fins i tot llavors envejava el suplement d’energia que fa falta per anar a fer front al buit i cavar-hi un forat i enterrar-t’hi a dins, i sortir-ne com si ja l’haguessis portat amb tu i en realitat no haguessis fet res més que anar a emmirallar-te per dir ah, d’acord, soc aquesta partícula que tremola mentre tota la resta es queda immòbil, esperant que jo arribi per resplendir prodigiosament.

És una sensació que només m’atreveixo a comparar amb la que estimula la badia de Portlligat, amb aquelles aigües llises i negres, negríssimes com l’illa d’Es Cucurucuc, que podrien haver inspirat tota la pintura metafísica del món i que sobretot van alimentar la imaginació de Salvador Dalí i, amb ell, la manera que tenim ara de mirar-nos els mars que no respiren. Diuen que l’escriptor romanès Mircea Cartarescu, que sent devoció pel pintor empordanès, va pregar que el portessin a visitar la casa museu de Portlligat quan va venir a Catalunya l’any passat. Abans d’entrar-hi, ja va emmudir d’emoció davant aquell mar metàl·lic posat allà a propòsit per abismar-te. I això que no va arribar fins a Portbou.