Opinió

Tribuna

Dur els paisatges a dins per pintar

“En les últimes pintures de Monet i en bona part de les creades per Mitchell a França, hi ha l’emoció sentida davant de la naturalesa.

De l’exposició que, a la Fondation Louis Vuitton, posava en relació la pintura de l’expressionista abstracte Joan Mitchell amb la de Claude Monet, a l’època dels nenúfars, ens en van parlar amb tant d’entusiasme que vam decidir visitar-la abans no fos clausurada, cosa que va passar fa uns dies. Ho vam decidir després de veure La Bonheur, que Agnès Varda va rodar el 1965 en paisatges que, a les rodalies de París per on passa el Sena, van pintar els impressionistes: una pel·lícula d’aparença lluminosa (amb una gamma de blaus, verds, grocs, liles) que conté alguna cosa inquietant, semblant a la de les aigües calmes amb un fons tèrbol. Una sensació que a vegades vaig tenir davant d’unes pintures que, tanmateix, em van procurar aquells moments d’estranya felicitat inspirats per la contemplació de la bellesa. Parlar-ne, escriure’n, d’una experiència així, s’acosta a la impudícia i, a més, condemna al fracàs, però sovint s’hi recau amb un desig de compartir com aquell que va dur-nos a París.

Nascuda a Chicago l’any 1925 i vinculada a l’anomenada Escola de Nova York, que va aplegar una diversitat d’artistes amb ascendents i voluntats avantguardistes, Joan Mitchell va traslladar-se l’any 1955 a França: hi va tenir a veure la seva relació amorosa amb el pintor quebequès Jean-Paul Riopelle, que vivia a París, però es diu que també el desig de pintar sense les pressions que sentia a Nova York. No és que a França hi descobrís els impressionistes, tan festejats als EUA i presents als seus museus, i particularment a Monet, l’etapa final del qual, quan les cataractes van ennuvolar-li la vista i van menar-lo cap a l’abstracció, va influir de manera reconeguda i palpable en pintors nord-americans com ara ella mateixa i, evidentment, Jackson Pollock; però s’hi va acostar més mirant paisatges que els impressionistes també van mirar, sobretot en el cas de Monet, tenint present que Mitchell va instal·lar-se a Vétheuil (localitat al nord-oest de París, a la Val-d’Oise) a prop d’on va viure el pintor temps abans de residir en una casa de Giverny amb un jardí on hi va crear un estany amb plantes aquàtiques.

“Duc els meus paisatges amb mi”, va comentar Joan Mitchell al crític d’art Irving Sandler. Una manera d’afirmar que la naturalesa l’inspirava, però també de suggerir que no volia imitar-la, sinó crear pintura recordant-la. Si Monet va deixar de pintar la “impressió” de la naturalesa per intentar evocar-ne la sensació, passant del jardí al taller, Mitchell es refereix al feeling, és a dir, al sentiment (i així a l’empremta) provocat pels “seus paisatges”: la vall contemplada des de la casa de Vétheuil, amb el curs del Sena, creuant-se a la memòria amb el llac Michigan de la seva infantesa i fins amb les aigües del riu Hudson vist a Nova York. En les últimes pintures de Monet i en bona part de les creades per Mitchell a França, hi ha l’emoció sentida davant de la naturalesa. Sempre és emocionant reconèixer-la (posem-hi més que visible en Monet, però també en les taques, les pinzellades gestuals de Mitchell) a la vegada que transformada en murs de pintura on veure com hi flueix l’aigua com si estigués a punt de vessar.

Però no hi ha només una afinitat amb Monet en l’obra de Joan Mitchell, qui, tot i la vitalitat que expressen part de les seves pintures, va dir-ne que hi volia “transmetre la sensació del gira-sol moribund”. I és així que una altra influència reconeguda és la del seu admirat Van Gogh, de manera que, a l’exposició Monet-Mitchell, hi era present No birds, una pintura concebuda com una resposta i un homenatge a la cèlebre Camp de blat amb corbs que, durant un llarg temps, va ser considerada l’última realitzada pel pintor neerlandès poc abans de suïcidar-se. Quatre anys abans de la seva mort, al 1992, Mitchell va pintar No birds quan diferents malalties havien afectat al seu cos, però encara hi vol afirmar la potència de la vida amb la intensitat cromàtica d’unes pinzellades que ens fan imaginar camps i cels, però sense ocells. En tornar a casa, vaig haver de llegir de nou què va escriure’n Antonin Artaud dels “corbs” de Van Gogh: “aquell negre de tòfones, aquell negre de ‘tiberi ric’ i al mateix temps com excremencial de les ales dels corbs sorpresos per la claror descendent del vespre”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.