Manel

Sento per la ràdio que Manel s’afe­geix a la llista de grups musi­cals que fan una atu­rada en el camí, no sé si per aga­far aire o per aban­do­nar el tra­jecte de manera defi­ni­tiva. Entenc que la notícia impacti els amants de la seva música. Per mi, els qua­tre van ocu­par un lloc impor­tant en els seus ini­cis quan –jun­ta­ment amb Els Amics de les Arts i Antònia Font– es van con­ver­tir en la banda sonora dels nos­tres viat­ges fami­li­ars en cotxe. Les seves cançons, com les dels altres grups esmen­tats, van esde­ve­nir una mena de ter­reny neu­tral o, més ben dit, un punt de tro­bada entre les deman­des musi­cals dels grans i dels petits men­tre des­cobríem mons nous, un espai on tot­hom s’hi podia sen­tir còmode sense notar el pes de la renúncia. Segur que, des de lla­vors, Manel, com els altres grups, han anat evo­lu­ci­o­nant i endin­sant-se en nous camins. Als crítics musi­cals per­toca ana­lit­zar-ne la tra­jectòria, la influència i el paper que han tin­gut en el pano­rama català. Jo només puc par­lar per l’experiència pròpia i valo­rar el que m’han apor­tat. Les seves lle­tres i melo­dies van asso­ci­a­des a vivències i pai­sat­ges gra­vats ben endins. Només per aquests bons moments, per aquests dies llu­mi­no­sos en què ens van acom­pa­nyar fent quilòmetres, han tocat cim.