Tribuna
Tamames
Soc d’una generació d’economistes que vam tenir els manuals de Ramón Tamames reiteradament a la motxilla. Era aquell un temps convuls en què el poc que vaig aprendre d’economia va ser a la biblioteca, sovint després de la suspensió de classes per alguna malifeta de la dictadura. Recordo bé com de poc científica era l’economia de l’època i com d’aleatoris eren els materials de les assignatures. A la Universitat de Barcelona la teoria econòmica es podia estudiar amb dos llibres diferents: el Napoleoni per als estudiants de primer més revoltats políticament i el Lipsey per a la resta. Continguts i exàmens diferents.
La política econòmica es dividia entre els departaments que tots ells portaven aquest nom: en versió social demòcrata d’aspiració Lassuen, Jané Solà i altres, la comunista de Vidal Villa, Paniagua, Bastida, i encara amb una tercera línia que pivotava les anteriors de la mà de Fabián Estapé, amb un cartell a la porta que deia “CCOO catedratícies” (de les quals deia ell era l’únic membre!). I a la dreta política, un departament d’estructura econòmica amb catedràtic de comandament franquista. I aquí apareixia el llibre de Tamames: un llibre d’estructura econòmica que es donava a política econòmica, versió progre.
‘Estructura Económica de España’ era un totxo descriptiu que es va arribar a vendre en fascicles. Un “jo crec, jo penso” sobre l’economia espanyola del moment, allunyat dels corrents internacionals del que havia de ser més una Economic Policy, més que una Political Economy per canviar el món. Es podia entendre pel moment: polític i ideològic ho era tot. Els estudiants es movien per fílies i fòbies, amb els més destacats professors més joves alineant-se en els departaments que els acollien, i així aquells vells catedràtics compraven la pau acadèmica, mentre que altres patien les ires del descontent.
Tamames representava tot allò: doctrina, presència mediàtica, responsabilitats polítiques de primer nivell. Era part de la quota més amable –interlocutava amb Fuentes Quintana– del Partit Comunista d’Espanya. Però els seus llibres eren fluixos, sense mètode més enllà del narratiu. No recordo haver après res d’aquells manuals, més enllà de l’interès de l’entreteniment. Pocs professors deixaven peatge a l’època: entre ells, García Duran, JL Raymond i alguns profes d’internacional.
Tamames recupera actualitat avui per la via més obtusa. Un acudit més de la ultradreta més ancorada en el passat que ens ofereix el candidat a president del govern com un gran cervell per al futur polític i econòmic de l’Estat. En aquest país n’hem tingut diversos, d’aquesta mena de personatges, que no parlaven altre idioma que el castellà, desconeguts internacionalment, afalagats en tertúlies vàries en què les seves ocurrències esdevenien dogma, amb més desencerts que encerts, per a desprestigi de l’economia. Està clar que alguns tenien més sentit comú que altres i amb això ja feien: al cap i a la fi, l’economia és una ciència social. El registre de cadascú d’aquells no deixa, però, dubte en quina banda trobaríem Don Ramón: el de la incoherència, l’oportunisme, de qui escriu més que no llegeix.
No faré burla de l’edatisme: tant de bo gent amb cap i peus avui fora dels mercats mediàtics i d’influència econòmica emergís per ressituar l’economia irrellevant, que es justifica per la coherència amb les premisses i els models més que a captar, conèixer i interpretar la realitat. Però desgraciadament Ramón Tamames no és ni una cosa ni l’altra. No sé com li anirà la moció de censura, si tindrà lapsus per l’edat, físics o de capacitats de resposta, en especial als qui en saben ja, afortunadament, molt més que ell, d’economia. Però, si us plau, els cronistes de l’esdeveniment obvieu allò de “gran economista”, “mestre de mestres”, perquè molts economistes pensem que són adjectius inadequats i que posen l’economia en un mirall en què molts no ens reconeixem.