Quina merda d’esport

En la pri­mera feina que vaig tenir, com­par­tia des­patx amb una senyora que havia estat exes­por­tista pro­fes­si­o­nal de gimnàstica rítmica; un dia em va expli­car els hor­ri­bles dolors que tenia i la quan­ti­tat de titani que hi havia al seu cos: les nom­bro­ses ope­ra­ci­ons d’esquena i de genoll. Em va impres­si­o­nar perquè jo havia cres­cut amb la con­signa que, pel que fa a l’esport, com més, millor.

A punt d’entrar a la sessió amb el meu fisio de capçalera ens va inter­rom­pre un senyor de qua­ranta anys que estava trin­xat de l’última tri­atló que havia fet, una mena d’Iron­man exte­nu­ant que es podria titu­lar “cor­reu, nadeu i aneu en bici­cleta, maleïts”. El fisio em va expli­car, amb la boca petita, que aquests espor­tis­tes ama­teurs que es posen al límit també tin­dran una vellesa de mil dimo­nis, perquè el des­gast bru­tal al qual sot­me­ten el cos també acaba pas­sant fac­tura.

Final­ment soc una ena­mo­rada del món del surf, el trobo ori­gi­nal­ment genial, això de viure dins una fur­go­neta, bus­car ona­des per la costa, després tocar la gui­tarra al vol­tant d’una llar de foc i fer una mica el hippy sa, sem­pre ho he tro­bat abso­lu­ta­ment com­mo­ve­dor. Fins al punt que avui soc una senyora menopàusica que fa paddle surf les qua­tre esta­ci­ons de l’any. És un esport místic, sa, diver­tit, ale­gre i tots els que el prac­ti­quem tenim com a refe­rent Els anys sal­vat­ges, de William Fin­ne­gan, un lli­bre líric de la recerca de l’onada, sobre la puresa i la lli­ber­tat d’un jove que busca i es busca en tots els racons del món.

Tot això pen­sava fins que vaig veure la sèrie Make or brake sobre el que és avui el món del surf. I vaig recor­dar les parau­les de l’Anna Maria Moix: “Érem escrip­tors, parlàvem, estàvem plens de som­nis, fins que va venir un senyor amb ves­tit jaqueta i una cal­cu­la­dora.” Ja ho diu el títol de la sèrie: fes-ho o trenca’t. I la veri­tat és que tots els sur­fis­tes estan mig tren­cats. Tren­cats per la pressió, tren­cats física­ment, tren­cats psi­cològica­ment, al límit de l’èxit o la des­es­pe­ració. Ja no és diver­tit, és tot d’una tensió extrema, amb nous rànquings que et dei­xen dins o fora, amb moments cons­tants que ho deter­mina tot: dei­xar de tenir patro­ci­na­dors, dei­xar de poder ser sur­fista pro­fes­si­o­nal.

Amb tot això pen­sava, seria tan revo­lu­ci­o­nari fer olimpíades i llis­tes on només fos pos­si­ble viure de manera sana. Sense dopatge, sense extrems, que qual­se­vol per­sona que sot­metés el cos a tor­tu­res de mal pronòstic fos expul­sada. “Vostè no pot entre­nar més d’una hora cada dia”, “Vejam, amb aquesta gran marca és clar que ens està enga­nyant, i serà expul­sat”. Tot revi­sat per un equip de met­ges que no per­metés que ningú fes res que el pugui per­ju­di­car a llarg ter­mini. Sense que hi pugui haver mai més cap Elena Muk­hina qua­driplègica.

Que la salut i la dig­ni­tat de la per­sona esti­gui per sobre de tot. Que ens dei­xem d’ins­tru­men­ta­lit­zar per acon­se­guir mar­ques, que el sen­tit final i únic sigui la salut humana. De ben segur no serien tan ràpids, tan espec­ta­cu­lars, tan bèsties, però sabríem què és el que pot fer el cos humà de manera salu­da­ble, sana i pos­si­ble en el temps. “Mireu, això és el que pot fer un cos humà sense arri­bar amb greus dolors a la vellesa.” “Mireu, això és el que pot fer un cos fent esport de manera sana.” És una nova bellesa pos­si­ble, equi­li­brada, el veri­ta­ble sen­tit del kalós grec: bell, sa i bo a la vegada. Res podia ser bell i bo si no podia ser sa. Un món on els patro­ci­na­dors només dei­xin de donar suport als espor­tis­tes que es mat­xu­quin de manera con­tra­pro­du­ent.

Pen­sant tot això vaig tro­bar en aquest diari (26 de febrer) una entre­vista a Ole­guer Pre­sas, for­ma­dor de l’Escola de Fut­bol La Caserna de Saba­dell, exju­ga­dor del Barça, i explica com en aquesta escola l’impor­tant no és gua­nyar, sinó posar l’atenció en el procés i l’apre­nen­tatge. I penso en alguns pares i mares ridículs, que cri­den i esbron­quen els nens i l’àrbi­tre, i mos­tren amb el seu exem­ple que només si ets el millor valdràs la pena, seràs esti­mat, seràs tin­gut en compte. Els pri­mers pot­ser seran els últims en una vida amb sen­tit i salut en totes les eta­pes de la vida. El capi­ta­lisme sal­vatge ha infec­tat tots els espais de la vida i, igual que el pla­neta, ens exhau­reix fins a con­ver­tir-nos en dei­xa­lles.