Opinió

Tribuna

Quina merda d’esport

“El capitalisme salvatge ha infectat tots els espais de la vida i, igual que el planeta, ens exhaureix fins a convertir-nos en deixalles.

En la primera feina que vaig tenir, compartia despatx amb una senyora que havia estat exesportista professional de gimnàstica rítmica; un dia em va explicar els horribles dolors que tenia i la quantitat de titani que hi havia al seu cos: les nombroses operacions d’esquena i de genoll. Em va impressionar perquè jo havia crescut amb la consigna que, pel que fa a l’esport, com més, millor.

A punt d’entrar a la sessió amb el meu fisio de capçalera ens va interrompre un senyor de quaranta anys que estava trinxat de l’última triatló que havia fet, una mena d’Ironman extenuant que es podria titular “correu, nadeu i aneu en bicicleta, maleïts”. El fisio em va explicar, amb la boca petita, que aquests esportistes amateurs que es posen al límit també tindran una vellesa de mil dimonis, perquè el desgast brutal al qual sotmeten el cos també acaba passant factura.

Finalment soc una enamorada del món del surf, el trobo originalment genial, això de viure dins una furgoneta, buscar onades per la costa, després tocar la guitarra al voltant d’una llar de foc i fer una mica el hippy sa, sempre ho he trobat absolutament commovedor. Fins al punt que avui soc una senyora menopàusica que fa paddle surf les quatre estacions de l’any. És un esport místic, sa, divertit, alegre i tots els que el practiquem tenim com a referent Els anys salvatges, de William Finnegan, un llibre líric de la recerca de l’onada, sobre la puresa i la llibertat d’un jove que busca i es busca en tots els racons del món.

Tot això pensava fins que vaig veure la sèrie Make or brake sobre el que és avui el món del surf. I vaig recordar les paraules de l’Anna Maria Moix: “Érem escriptors, parlàvem, estàvem plens de somnis, fins que va venir un senyor amb vestit jaqueta i una calculadora.” Ja ho diu el títol de la sèrie: fes-ho o trenca’t. I la veritat és que tots els surfistes estan mig trencats. Trencats per la pressió, trencats físicament, trencats psicològicament, al límit de l’èxit o la desesperació. Ja no és divertit, és tot d’una tensió extrema, amb nous rànquings que et deixen dins o fora, amb moments constants que ho determina tot: deixar de tenir patrocinadors, deixar de poder ser surfista professional.

Amb tot això pensava, seria tan revolucionari fer olimpíades i llistes on només fos possible viure de manera sana. Sense dopatge, sense extrems, que qualsevol persona que sotmetés el cos a tortures de mal pronòstic fos expulsada. “Vostè no pot entrenar més d’una hora cada dia”, “Vejam, amb aquesta gran marca és clar que ens està enganyant, i serà expulsat”. Tot revisat per un equip de metges que no permetés que ningú fes res que el pugui perjudicar a llarg termini. Sense que hi pugui haver mai més cap Elena Mukhina quadriplègica.

Que la salut i la dignitat de la persona estigui per sobre de tot. Que ens deixem d’instrumentalitzar per aconseguir marques, que el sentit final i únic sigui la salut humana. De ben segur no serien tan ràpids, tan espectaculars, tan bèsties, però sabríem què és el que pot fer el cos humà de manera saludable, sana i possible en el temps. “Mireu, això és el que pot fer un cos humà sense arribar amb greus dolors a la vellesa.” “Mireu, això és el que pot fer un cos fent esport de manera sana.” És una nova bellesa possible, equilibrada, el veritable sentit del kalós grec: bell, sa i bo a la vegada. Res podia ser bell i bo si no podia ser sa. Un món on els patrocinadors només deixin de donar suport als esportistes que es matxuquin de manera contraproduent.

Pensant tot això vaig trobar en aquest diari (26 de febrer) una entrevista a Oleguer Presas, formador de l’Escola de Futbol La Caserna de Sabadell, exjugador del Barça, i explica com en aquesta escola l’important no és guanyar, sinó posar l’atenció en el procés i l’aprenentatge. I penso en alguns pares i mares ridículs, que criden i esbronquen els nens i l’àrbitre, i mostren amb el seu exemple que només si ets el millor valdràs la pena, seràs estimat, seràs tingut en compte. Els primers potser seran els últims en una vida amb sentit i salut en totes les etapes de la vida. El capitalisme salvatge ha infectat tots els espais de la vida i, igual que el planeta, ens exhaureix fins a convertir-nos en deixalles.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.