Cobrar sense treballar

Són funcionaris amb un elevadíssim nivell de professionalització, especialització i responsabilitat que, tot i disposar de competències tan valorables, no se’ls permet accedir a la deguda promoció i mobilitat territorial i en contrapartida cal compensar-los. En contrapartida? Reconec que no ho entenc o que no m’acabo d’empassar els arguments que ens dona la cambra catalana: on voldrien anar? Quina necessitat té de moure’s aquesta bona gent que percep pagues de fins a 254.000 euros anuals, comptant salari base, complements i antiguitat? Són o han sigut alts càrrecs; sí, lògicament, hi ha categories i escalafons més baixos, però les retribucions són –totes– molt dignes (les que hem apuntat abans no m’ho semblen gaire, de dignes, més aviat inconfessables, però deu ser, com els deia, que no hi entenc prou). I continuem, perquè resulta que el gruix de la recompensa pels serveis l’han obtingut justament quan han deixat de prestar-los a través d’una fórmula que té quelcom de justícia poètica: llicència per edat. Una llicència introduïda en el règim laboral del Parlament el 2008 sota el mandat d’Ernest Benach i que van anar respectant les diferents presidències d’ERC, de CiU i de Junts, i a la qual es podien acollir tots els funcionaris, des del uixers fins als alts càrrecs esmentats, que haguessin complert 60 anys, en portessin 15 empleats a la institució i els vingués de gust marxar a casa a cobrar sense treballar fins als 65. L’escàndol va esclatar fa un any i ara eldiario.es ha publicat els noms i cognoms i l’abast dels privilegis. Per llogar-hi cadires!