Faltaven escolanes

Entraran noies a l’Escolania de Montserrat. Rebobino i penso que hauria estat millor que no haguessin trigat tant. Ara el recorregut i transcendència de la decisió serà simbòlic. Hauria estat una revolució, poso per cas, que mossèn Pere Sorribes, rector de la parroquià de Sant Martí de Calonge als anys seixanta, hagués acceptat escolanes. No érem tres mil habitants i ara es passa de deu mil. Hi havia rector i vicari, vint escolanets i un parell de seminaristes a l’estiu. Ara comparteix rector amb Sant Antoni. Dues misses diàries i diumenge, quatre. Ofici setmanal a les monges, i a l’estiu a Sant Jordi i Torre Valentina. L’endemà de Rams, el salpàs casa per casa. De bon matí, al maig, passàvem el rosari de l’aurora i deixàvem la imatge de la Verge a les cases que hi havia algun malalt. Trepitjàvem enramades i ginesta per Corpus, amb el rector i la custòdia sota tàlem, i la Guàrdia Civil amb guants blancs i màuser, i trèiem el Sant Crist gros al viacrucis de Divendres Sant. Les dones, mantellina. Feies primera comunió i la solemne. Rentàvem peus el dijous sant, i sortíem a missa del gall la nit de Nadal. Els padrins tiraven bateig i sabies el moment que vivies a toc de campana. En Lluís Liula (l’avi d’en Displàs) feia colpejar el batall i els arrencava el so que precisava el moment. Potser la mare encara guarda sotana i roquet. Hi faltaven escolanes, amb qui hauríem compartit el pa d’àngel i el vi de les canadelles, que ens vàrem fotre els vailets sols.