La primària

No fa pas tant que teníem una sani­tat extra­or­dinària. No vol dir que ara els pro­fes­si­o­nals no ho siguin, en gene­ral és més aviat al con­trari. Però, si després d’uns anys en què no heu hagut de menes­ter l’atenció primària, hi heu d’acu­dir i no pas per una baga­tel·la, us ado­na­reu del mal que s’hi ha fet. Si us pre­neu la molèstia de pre­gun­tar, hi tro­ba­reu sani­ta­ris ama­bles i paci­ents, però exhausts, des­con­tents amb les con­di­ci­ons de tre­ball, els hora­ris, la sobrecàrrega, el sou... “Avui sem­bla que hi ha una mica de tran­quil·litat”, em deia un metge aquesta mateixa set­mana, bo i cons­ta­tant que la manca de pressió i de cues a la sala d’espera era un fet insòlit, no pas la norma amb què hau­rien de tre­ba­llar.

Els cata­lans som prests a sor­tir al car­rer davant els atacs sob­tats a què se’ns sot­met, però som molt més mesells quan el mal ens arriba pel mètode de la gra­nota bullida. Fa molts anys que van començar les reta­lla­des, però no se n’ha rever­tit més que una petitíssima part, pràcti­ca­ment ina­pre­ci­a­ble. Con­ti­nuem pen­dents dels recur­sos que han de mirar de miti­gar el forat que hi han dei­xat anys de tisora esmo­lada. Els sani­ta­ris es mani­fes­ten periòdica­ment. Però no són ells sols els que hau­rien de cla­mar. Hauríem de ser-hi tots.