Adeu a Jordi Bacardit

Pocs dies després de la mort de la Dolors Oms, pri­mera alcal­dessa de Bla­nes de la democràcia, ha pas­sat també a millor vida, a l’edat de 90 anys, Jordi Bacar­dit i Puig, l’alcalde de la tran­sició. Va ser, sobre­tot, l’impul­sor prin­ci­pal del Con­curs de Focs Arti­fi­ci­als, un esde­ve­ni­ment que ha cata­pul­tat Bla­nes arreu del món. Bacar­dit ja havia for­mat part del con­sis­tori de Domènec Valls i s’erigí en nou alcalde en l’etapa poste­rior, igual que passà a Llo­ret quan va ple­gar l’alcalde Josep Maria Clua, que va assu­mir l’alcal­dia Jordi Martínez Pla­nas fins al moment de les elec­ci­ons. En aquesta època dels dos Jor­dis –Bacar­dit a Bla­nes, Martínez a Llo­ret– es va pro­duir un acos­ta­ment entre les dues cor­po­ra­ci­ons. Hi havia temes que interes­sa­ven a ambdós muni­ci­pis i, sobre­tot, les obres de cap­tació d’aigua pota­ble al sec­tor de Tor­dera havien moti­vat la presència física sovin­te­jada, sobre el ter­reny, de mem­bres dels dos con­sis­to­ris.

En un moment donat, a instàncies de qui subs­criu això, que for­mava part del con­sis­tori llo­re­tenc pel terç fami­liar, va sor­gir la idea de fer una tro­bada dis­tesa al vol­tant d’una taula i aca­bar les sus­picàcies i riva­li­tats que, en gene­ral, havien domi­nat sem­pre les rela­ci­ons de veïnatge. La pro­posta va caure bé. Per part bla­nenca s’hi va apun­tar de seguida el regi­dor Jesús Crous Collell, que domi­nava més la part cul­tu­ral, i el mateix alcalde, Jordi Bacar­dit. Igual entu­si­asme mostrà Martínez, el bat­lle de Llo­ret. Els dos con­sis­to­ris van anar tre­ba­llant. Els de Llo­ret vam fer el pri­mer pas orga­nit­zant un sopar al res­tau­rant de la Roca Grossa, on, obse­quis a part, hi va haver molt bona sin­to­nia i fins i tot alguna iro­nia que en altres moments hau­ria fet sal­tar espur­nes. Un dels plats del dia es titu­lava “Car­gols a la Santa Cris­tina”, al·ludint a la lle­genda que els bla­nencs es van ven­dre Santa Cris­tina als de Llo­ret a canvi d’una men­jada de car­gols. Recordo que, emprant la meva vena d’his­to­ri­a­dor, els vaig rega­lar una fotocòpia d’un docu­ment antic on es pale­sava que llo­re­tencs i bla­nencs més d’una vegada havien com­par­tit esforços, per exem­ple quan l’ame­ri­cano Miquel Fer­rer havia dei­xat una for­tuna a Cuba per repar­tir entre els pobres de Bla­nes i Llo­ret. Fruit d’aque­lles tro­ba­des va ser la dedi­cació d’una avin­guda a Bla­nes amb el nom de Llo­ret i una a Llo­ret amb el nom de Bla­nes. Jordi Bacar­dit va excel·lir en la il·lusió de fer-ho rea­li­tat. Que la història l’hi tin­gui en compte.