Pajares i Ronaldinho

Andrés Pajares, còmic en competició diària amb el patetisme més sòrdid. Si un dia és noticia per un fet lamentable, l’endemà el supera. Als anys 70 i 80 va ser-ho tot. Ara és un malalt que arrossega la seva autodestrucció davant de les càmeres de TV. I les càmeres, encantades de retratar la caiguda en picat d’una persona, vostè dirà. I li paguen el que sigui perquè s’assegui en un plató i ens mostri les seves misèries. I si ell no pot perquè en aquell moment està ingressat al departament de psiquiatria de qualsevol hospital, cap problema. Home (i dona), ens queden uns fills que en sa vida només han demostrat saber fer una cosa: signar milionaris talons per llançar merda a tota mena de programes contra un pare de qui s’han venjat per no haver exercit mai com a tal. Ah, i tots nosaltres sucant-hi pa des de primera fila perquè, esclar, les sumes milionàries sempre són conseqüència d’audiències milionàries. Sense audiència no hi hauria taló.

Ronaldinho, jugador de futbol que ha optat per seguir el camí de Maradona o Ronaldo pel cantó més bèstia de la vida (què passa a Can Barça amb els cracs?). Ho va ser tot al camp i ara ho és a la matinada. A la Botiga del Barça, les seves samarretes estan d’oferta i ja se sap que avui en dia el Dow Jones dels futbolistes és les samarretes que venen. A qualsevol empresa o a qualsevol club seriós, l’haurien despatxat fa més d’un any. Sí, la vida privada és privada. Sí, ell va ressuscitar el Barça. Sí, estarem molts anys sense veure algú com ell. Però, ¿vostè coneix un banc o una fàbrica que permeti als seus treballadors arribar durant mesos a quatre grapes o, simplement, no arribar?

Pajares i Ronaldinho són joguines trencades en un món on creus que ho ets tot i només ets la peça visible d’un gran negoci. Però hi ha una gran diferència: l’un és una deixalla humana que provoca pena o sarcasme, a l’altra encara li riuen les gràcies. Només falta saber qui dels dos acabarà pitjor.