Aprendre per guanyar

Avui fa just cinc anys, el 22 de març del 2018 a la tarda, em vaig dirigir al faristol del Parlament per afrontar un debat d’investidura que sabia que no progressaria. També sabia que, aquest debat, no evitaria que l’endemà tornéssim a entrar a la presó. Van ser les quaranta-vuit hores més intenses de la meva vida.

Els fets són prou coneguts. L’objectiu de la meva investidura era fer de president de la Generalitat aquí, amb mentalitat d’estat, i coordinat amb el president legítim Carles Puigdemont des de l’exili, el que dèiem l’espai lliure d’Europa, per tal que liderés ell de nou, amb tota la legitimitat, el camí per culminar l’1 d’octubre. D’altra banda, si entrava a la presó com a president electe, el fet de tenir un president de la Generalitat a l’exili i un altre empresonat provocaria una forta sacsejada internacional. Aquesta era l’estratègia, coneguda pels grups parlamentaris i que no es va poder implementar.

Que ningú es confongui. El problema no era aritmètic, sinó polític. Veníem d’una cadena d’investidures fallides, després que Junts hagués aconseguit ser la primera força política independentista al Parlament en unes eleccions duríssimes, fetes sota el jou del 155. Ni l’exili ni la nova majoria entraven en els càlculs de l’“A por ellos” judicial, decretat pel rei Felip VI el 3 d’octubre i que encara és vigent.

Tot i la majoria absoluta, no es va investir el president Carles Puigdemont. A partir d’aquí i amb la perspectiva del temps, hem d’admetre que es va cometre una cadena d’errors, perquè ens hauríem d’haver plantat el 30 de gener del 2018. Era aquest el mandat de les urnes i el que corresponia, assumint totes les conseqüències polítiques i judicials que podia representar.

Aquest diari em demana un article sobre aquells fets. Fer-ho en clau personal no té per a mi cap sentit. Perquè no aportaria gaire res i, sobretot, perquè justament un dels grans actius que ens va permetre el gran avenç de l’independentisme i la confrontació guanyadora vers l’Estat va ser imposar la lògica, dins de partits, entitats i societat civil, de prioritzar ser útils que importants. Tampoc aportaria un article amarat de retrets o justificacions. Al contrari, allò que ens va permetre arribar a la victòria rotunda de l’1 d’octubre, a les urnes i al carrer, va ser que tots ens vam conjurar per buscar solucions i no culpables.

És aquesta actitud la que cal recuperar. Recordo que algú em va escriure a la presó: “De vegades guanyes i de vegades n’aprens.” I hem d’aprendre de tot allò que vam viure. No recrear-nos en el problema, sinó a preparar la propera vegada.

Durant aquests anys hem vist les debilitats de l’Estat, la seva manca de democràcia, la politització de la justícia, el desprestigi internacional, el desbordament de les clavegueres amb l’operació Catalunya i el cas Pegasus. Tot això ho tenim. I sabem que l’Estat espanyol no canviarà mai, es vesteixi de blau, de roig o de lila. La qüestió és si nosaltres canviem o persistim. Si reprenem el camí cap a la independència o ho deixem estar. I per a mi, la resposta és evident.

Reprendre el camí

La repressió que estem patint des del 2017 ha acabat tenint efectes en la política, i la divisió que patim n’és el més visible. L’Estat espanyol ens vol enfrontats, desendreçats, desorientats i desanimats, que comporta desmobilitzats. Hem de fugir de la resignació i de la renúncia, i trobar punts en comú entre entitats i partits per avançar, des del respecte a la legitimitat de totes les estratègies.

En segon lloc, cal marcar una nova traçabilitat en l’acció i en el temps, tal com es va fer amb l’1 d’octubre. Una traçabilitat basada a potenciar les fortaleses –conscienciació ciutadana de la urgència i necessitat de la independència, capacitat de mobilització al carrer més que acreditada, força institucional, legitimitat i capacitat d’acció que ens atorguen les urnes, els èxits de la confrontació judicial a les instàncies europees– i disminuir les febleses.

Sense autocrítica no es pot millorar, però sense autoestima no es pot avançar. D’autocrítica n’hem fet a dojo. I potser ens hem centrat tant en això que ha derivat en un calvari de retrets sobre els quals no es pot edificar res. Si mirem enrere i pensem en tot allò que aquest país va ser capaç de fer, tenim molts motius per tenir confiança. Fem-ho i aïllem els profetes del desànim i el derrotisme.

Abandonem la calculadora electoral i concentrem-nos a marcar aquest nou traçat que ens ha de dur, amb sacrificis sí, a aquest futur de llibertat. Entre tots, amb persistència, determinació, generositat i fermesa segur que sabrem trobar el camí. Serà el nostre millor i més noble llegat a les futures generacions.