S’ha de saber envellir, professor Tamames!

La moció de censura de Vox contra Pedro Sánchez ha estat l’evidència més clara de la decrepitud d’una gran part de classe política que va fer la Transició i encara avui, malgrat les flaqueses i el ridícul, es nega a acceptar que hi ha una edat per a cada moment i sobrepassar-la només pot ser per manca del sentit del ridícul o per un excés colossal de supèrbia. Però com que tant els proposants com el proposat van sobrats d’ambdues flaqueses, l’espectacle que s’ha vist ha estat d’antologia. Curiosament el mateix aspirant va dir que era un devot lector de Valle-Inclán, sense adonar-se que ell estava representant un dels esperpents que es recordaran força anys. Haig de dir que Ramón Tamames sempre m’ha estat un personatge una mica estrany. Sospitosament estrany. És la humanització del que seria un gira-sol, almenys així sempre l’havia vist. I és aquesta manca de consistència que, cal dir-ho, és una constant en els principals líders que van dirigir la Transició espanyola, i vist com han envellit, em resulten força repulsius. I ja ens diu la saviesa popular que si volem saber algú qui és, hem de donar-li poder i diners, ja que el poder i els diners han estat devastadors per a molts d’aquesta generació, començant pel rei.

El recorregut que ha fet Ramón Tamames des del Partit Comunista a Vox és un recorregut que molts mentalment l’han fet. Quan va morir el dictador els líders sabien que a banda del franquisme que estava lligat i ben lligat, necessitaven fer un gest de cara al món democràtic si no volien continuar sent uns pàries, i per fer el pas tenien dos problemes a resoldre: el basc i català. Els bascos tenien ETA, un estigma que l’Estat espanyol havia d’intentar resoldre i com que no podia ser amb la independència, els van donar un estatus de no dependents. Un fet que, justificat per la violència, tothom va acceptar. A Catalunya van tenir la sort que no hi havia violència i les negociacions van ser molt diferents i de curta volada. Els espanyols van anar a buscar el president Tarradellas a l’exili i el van portar a Madrid per després a Barcelona dir-nos allò de “ja soc aquí”, i exhibir-lo com un referent de la nova Espanya democràtica. El resultat de les dues negociacions és ben clar: el País Basc rep cada any de l’Estat espanyol mil milions d’euros i gestiona tots els seus recursos i impostos que genera, i als catalans ens els gestionen ells i es queden cada any 20.000 milions d’euros que ja no tornen. Quan Catalunya semblava que es volia independitzar, no només les regions beneficiades del dèficit català sinó els mateixos bascos veien amb molta preocupació la independència de Catalunya.

A banda de les referències històriques, les cites, les autocites i algun exabrupte, especialment quan parlava de Catalunya i del català, Tamames no va proposar cap pla de govern i només es va dedicar a ressaltar alguna dada estadística econòmica negativa, sense més comentaris.

El meu recel sobre el professor Ramón Tamames me’l va resoldre magníficament el professor Guillem López Casanovas el passat dia 20 en un article en aquest diari titulat Tamames. El mèrit de l’article és que el va escriure abans de la moció de censura i avisava: “si us plau, cronistes de l’esdeveniment, obvieu allò de «gran economista», «mestre de mestres» perquè molts economistes pensem que són adjectius inadequats”. En el decurs de l’article repassa i justifica sobradament la seva petició.

Avui, que aquesta Constitució de la democràcia en moltes de les seves interpretacions que ha fet el Tribunal Constitucional a molts ens sembla preconstitucional, la figura del professor Tamames i Vox és un binomi que exemplifica l’evolució d’aquests polítics que no han sabut envellir i després d’un gran recorregut ideològic han tornat a la casella de sortida on sempre hi troben els enemics de la unitat d’Espanya i de l’espanyol: Catalunya i el català.