Arribar sempre tard

“Tinc la sensació que sempre arribo tard a tot arreu”, ens diu un agent dels Mossos, després de fer una ronda pels trasters del garatge de la comunitat, que havien estat tots esbotzats. La policia té la mecànica d’aquests pispes més que detectada: entren a una hora del migdia en què no hi ha gaire moviment, rebenten delicadament tots els panys dels trasters, prenen vistes i, de matinada, tornen al lloc dels fets per carregar el botí. En aquest cas, la casualitat va fer que un veí se n’adonés a temps i es va poder evitar el robatori. Però l’atac de sinceritat d’aquell agent, que ja no sabia si estava emprenyat o resignat, va ser molt revelador. Aquella impotència de saber com ho fan, quan ho fan i en quin sector es mouen. Però, malgrat tenir tanta informació, no es pot evitar anar a destemps.

La manca d’efectius a la policia del país no ve d’ara. El conseller Elena es justificava, en una entrevista aquesta setmana, que costava d’atrapar les retallades que havien aplicat antecessors seus. Un mateix argument que sentim reiteradament quan es parla de salut o d’educació. Les retallades. Que, pel fet de ser certes, no haurien de ser una excusa per abonar-nos en la justificació de les mancances que encara arrosseguem avui en dia. S’entén que la solució no arriba de la nit al dia i que Catalunya no està, precisament, ultrafinançada. Però ja fa més de deu anys llargs de la tisorada del govern d’Artur Mas i els serveis bàsics encara continuen faltats de molts recursos. La covid va deixar en evidència el sistema sanitari i educatiu, malgrat que la resposta dels professionals va ser excel·lent. I en seguretat ciutadana, tres quarts del mateix. I ara que ens acostem a una altra cita electoral, la salut, l’educació i la seguretat tornaran a estar en boca de tots els partits. Perquè és fàcil cridar l’atenció del personal amb compromisos de futur, embolcallats de populisme, en temes que el ciutadà pateix cada dia. Però, en realitat, seguim arribant tard. Com l’agent que persegueix els pispes de garatges.