Dos anys després, res

Al diputat de la CUP Carles Riera, santa Llúcia li conservi la vista (política), que diria l’àvia Neus. En passar balanç dels dos anys de l’acord que van signar amb ERC, ha estat taxatiu. Diu que, dos anys després, de l’acord no en queda res. És cert. Res de res. I podríem donar gracies a qui s’hagi de donar gràcies que només fos de l’acord entre ERC i la CUP que no en quedés res. Però ens hem polit tantes i tantes coses en aquests dos anys! De fet, el mateix acord ja no era gaire res en el moment que es va signar. Era la tercera vegada (2015, 2017 i 2021) que els ciutadans votaven en contra del que la política oficial estava disposada a gestionar i era capaç de pair. Una majoria independentista suficient però de naturalesa transversal era massa per a tots els professionals de la política. Els independentistes de debò no sabien com posar-s'hi sense un partit hegemònic amb un líder que adorar. Els unionistes de debò havien de trobar les fórmules per invertir la realitat dels resultats electorals, alhora que feien veure que els havien paït tant i tant. Els unionistes emmascarats s’havien de desemmascarar a correcuita perquè ja no els volien pagar per més temps ni la màscara ni la disfressa. Ja els volien tots a cara descoberta. I, des de llavors cap aquí, un joc dious. No des de fa dos anys, no. No des de l’acord CUP-ERC, no. Un joc d’ous des de la primera majoria independentista al Parlament. Des de setembre del 2015.