La mesquinesa dels líders

Aquests darrers anys molt sovint

s’ha fet servir el títol del llibre d’en Xirinacs La traïció dels líders per fer un paral·lelisme entre els líders autodeterministes de la transició amb els actuals independentistes. Em resisteixo a aquest qualificatiu malgrat que d’arguments no en falten si recordem què deien, què prometien, i el gir de 180 graus en la seva estratègia anterior que no han gosat ni fer-ne cap autocrítica ni explicació, desertant de la unilateralitat, desqualificant els que s’hi mantenen, i teixint una constant complicitat amb qui va votar el 155. L’actual govern (amb consellers no independentistes) no té la independència a l’agenda com van prometre a la CUP si la taula de negociació fracassava en l’amnistia i l’autodeterminació. Ara, segons ells mateixos, deduïm que són “independentistes reformadors d’Espanya” sine die… El que sí que hem vist, sentit i constatat és la mesquinesa dels líders: com van intentar diluir la seva responsabilitat del referèndum davant dels jutges espanyols en lloc d’assumir-ne tota responsabilitat, o com van intentar responsabilitzar altres líders o jugar a desqualificar-los. Com quan la Marta Rovira, el febrer del 2018, va anar a declarar davant Llarena i va dir que ella volia aturar el referèndum i que el president Puigdemont va ordenar de seguir endavant. O més recentment, com Rufián i el president Aragonès fan el joc a Madrid acusant un, i no defensant l’altre, el president Puigdemont, de tenir una conxorxa amb Putin. Ara, en una entrevista a Catalunya Ràdio, Rovira deslegitimava el referèndum. Tot plegat mentre van legitimant el PSOE, que va fer costat a la repressió de l’1-O. Això no tinc cap dubte que és mesquinesa.