Tres presidents, un a Farners
Capítol primer de l’article. Davant de l’atac furibund perpetrat contra el Barça, i tenint en compte que, havent prescrit els fets, ell no figura com a denunciat personalment, a Laporta no li hauria costat gaire espolsar-se les puces. I a mi què m’explica, senyor fiscal, vagi a veure en Rosell i en Bartomeu, que són molt dolentots… En comptes d’això, Laporta ha fet tres coses: d’entrada, recordar que els atacs al Barça no són gratuïts ni s’han de descontextualitzar de l’anticatalanitat que respira Espanya. Segon, no donar cap mena d’explicació fins que se sàpiguen els termes exactes de la denúncia. I tercer —no pas en aquest ordre—, avisar que no solament es defensaran com a barcelonistes, sinó que, arribat el moment, passaran a l’atac. Una actitud tan poc vacil·lant ha fet que el barcelonisme no es distragués i fes costat a la directiva, fossin quines fossin les preferències dels socis en les últimes eleccions. És el cas, per exemple, de Jordi Piera, president de la Penya Blaugrana de Santa Coloma de Farners, i de la resta dels membres. Piera era un decidit partidari de Víctor Font i el seu programa. Li va saber molt de greu quan va quedar derrotat en les eleccions presidencials del club. Tanmateix ara ho té clar: —“El vaixell el porta en Laporta i ens està passant el missatge que no s’amagarà, oi? Doncs endavant, guanyarem!”.
Capítol segon. Davant de l’atac furibund contra la nació, i aprofitant que ell no és reprimit perquè aleshores estava amagadet sota la faldilla del partit i ara diu amén a tot el que perpetra la Castella imperial, al president Aragonès no li va costar gens cometre la indignitat d’espolsar-se les puces i atribuir al president Puigdemont uns suposats contactes amb els russos aquells dies previs al referèndum del primer d’octubre. Jo no he estat, senyoreta, va ser cosa d’aquell altre, que és molt dolentot…! Va passar fa uns quants dies durant la comissió d’investigació d’europarlamentaris arran del cas de l’espionatge Pegasus. A preguntes del nacionalista espanyol J.I. Zoido, el president va contribuir a regalar trumfos a l’Estat espanyol donant versemblança a uns fets més que dubtosos. La diferència entre dues maneres de fer: la noblesa i manca de covardia d’un. La baixesa i manca de valor de l’altre. Capítol tercer. És un exercici: queda’t, lector, amb una de les dues actituds.
