La Gran Estafa Americana

Explica el New York Times que quan Trump va inaugurar, el 2004, la universitat que porta el seu nom –una empresa de formació d’emprenedors– va prometre als clients que els alliçonaria sobre els secrets del seu èxit i els mètodes que el van convertir en un home immensament ric, segons les regles de la meritocràcia que naturalitza les desigualtats i divideix el món entre guanyadors i perdedors (molt interessant La tirania del mèrit, de Michael J. Sandel). La companyia va tancar les seves portes el 2011, quan les denúncies per frau s’acumulaven perillosament, i amb tota la raó del món: l’estafa més gran era –i és– el mateix Trump, que l’única conquesta que pot ensenyar són les butxaques plenes del pare Fred, absolutament decisives per a la creació del seu imperi econòmic; el mite fundacional del self made man amb què es presenta –i que els seus seguidors invoquen més com més pobres són– dissolt com un terròs de sucre en un got de cafè! El cert és que la Gran Estafa Americana més famosa en els últims anys que ara s’enfronta des del victimisme a una imputació històrica, té una relació molt estreta amb els tribunals: abans de ser president ja li havien posat uns 3.500 plets. Ha estat demandat per discriminació, evasió d’impostos, violència de gènere, robar els seus socis, maltractar treballadors, i en la majoria de casos, tot i que ell ho nega, ha arribat a acords extrajudicials i ha pagat: 25 milions als alumnes de la Trump University, per exemple. I ara, més espectacle –crida a l’acció defensiva– per guanyar les primàries. A veure!