Togues desbridades

La tan revis­co­lada Tran­sició, que va per­pe­tuar un post­fran­quisme ins­ti­tu­ci­o­nal latent, pot ser un fac­tor estruc­tu­ral de fons que ajudi a com­pren­dre certs com­por­ta­ments actu­als de l’apa­rell judi­cial. Però no és menys cert que hi ha un moment recent, el procés sobi­ra­nista català, que ha pro­pi­ciat que la degra­dació d’aquest con­tra­fort que falca Espa­nya com a estat s’hagi acce­le­rat a un ritme ful­mi­nant. És una de les mol­tes i nefas­tes con­seqüències d’aque­lla acti­tud marca de la casa de Mari­ano Rajoy, qui davant d’un pro­blema polític sim­ple­ment s’asseia a fumar-se un havà espe­rant que es resolgués sol o, pit­jor encara, que algú altre ho fes per ell. I en el cas que ens ocupa, aquest algú han estat els poli­cies de l’a por ellos pri­mer, i jut­ges i fis­cals després, usur­pant el paper que era propi d’un exe­cu­tiu i, per tant, fent miques aquell prin­cipi de la divisió de poders de Mon­tes­quieu. Aquí els jut­ges ja toquen totes les tecles, i ho hem tas­tat, i per ració doble i tri­ple, amb reso­lu­ci­ons que han reti­rat actes de dipu­tat o impe­dit que es pugui inves­tir un pre­si­dent, o con­tem­plant també com òrgans mera­ment admi­nis­tra­tius com una junta elec­to­ral feia el mateix, però a poste­ri­ori. I quan cre­iem haver-ho vist tot, la sentència de Laura Borràs repre­senta un salt més, però ni l’últim ni defi­ni­tiu, en aquesta fal·lera dels tri­bu­nals per ficar la grapa en la política. En descàrrec del TSJC s’ha de dir, però, que el seu movi­ment ha estat impac­tant per com ha estat de sor­pre­nent, ja que en un mateix text és capaç de con­dem­nar l’encara pre­si­denta del Par­la­ment, adme­tre que la pena és des­pro­por­ci­o­nada, i aca­bar tras­pas­sant el mer­der al govern cen­tral perquè entomi un indult par­cial que, bàsica­ment, és una trampa. Es pot inten­tar, però serà difícil ima­gi­nar una reso­lució judi­cial que plan­tegi una dis­jun­tiva política més evi­dent. Però veient els ante­ce­dents, i com van de des­fer­mats, ja es pot espe­rar abso­lu­ta­ment tot d’un col·lec­tiu que de poder no n’hi falta, però que està liqui­dant la seva auto­ri­tat moral d’una manera por­ten­tosa.