Sobre salaris i beneficis

Llegim a la secció d’economia del diaris que després de l’augment de preus provocat per la pandèmia i l’esclat de la guerra d’Ucraïna les xifres tornen a una certa normalitat. Baixen l’electricitat, els carburants, els transports, els aliments i, per contra, es manté una inflació que porta moltes persones i moltes famílies a no arribar al final de mes. S’ha assegurat que la culpa és dels salaris, que han pujat per sobre de la productivitat, però si ens atenem als informes dels sindicats “bolivarians” i del Banc Central Europeu i el Banc d’Espanya, dues institucions ben sospitoses de “comunisme”, resulta que l’actual situació s’explica no per culpa de la pujada de sous, sinó perquè les empreses han incrementat d’una manera espectacular els marges de beneficis bo i exercint una forta pressió damunt dels preus. Recordem les reiterades i enceses declaracions de la patronal contra la pujada del salari mínim, assegurant que calia moderació salarial per no destruir capacitat d’ocupació, un pressupòsit que no s’ajusta a la realitat, almenys no a la realitat econòmica, potser sí a la realitat ideològica i a la realitat de la cobdícia insensata: no ha estat possible –per la seva negativa– assolir un pacte de rendes que ajudi a distribuir més justament la càrrega de la crisi inflacionista, i és així que els impressionants guanys no gens transparents d’uns pocs que encara es queixen van empitjorant les condicions de vida de la majoria, sobretot de la població més vulnerable. Els desequilibris i les desigualtats extremes menen al col·lapse; el pacte de rendes és del tot necessari.