Politarts, laboratori per la creació

Les polítiques cul­tu­rals apun­ten a un nou dis­curs basat en els drets cul­tu­rals de la ciu­ta­da­nia. Fona­men­tal­ment, el dret d’accés a la cul­tura, amb la seva plena demo­cra­tit­zació; i el dret a expres­sar-se cre­a­ti­va­ment i a tenir ini­ci­a­tiva cul­tu­ral, a ser sub­jecte actiu de la cul­tura i no tan sols con­su­mi­dor pas­siu. Això ha d’empènyer les polítiques cul­tu­rals cap a un grau més ele­vat d’objec­ti­vació i de for­ma­lit­zació –no en va la satis­facció de drets és mesu­ra­ble i ava­lu­a­ble–, i gua­nyar així una major legi­ti­mi­tat i, amb ella, una major cen­tra­li­tat entre les polítiques de govern. Els drets ciu­ta­dans gene­ren obli­gació pública i aquesta com­porta ser­veis uni­ver­sals, sense dis­cri­mi­na­ci­ons.

A par­tir d’aquest plan­te­ja­ment, l’any 2022, el Con­sell de la Cul­tura i de les Arts (CoNCA) con­vo­cava el Fòrum de les Arts a l’Edu­cació, sota el lema L’edu­cació en les arts, con­dició del dret de la ciu­ta­da­nia a la cul­tura i, de resul­tes d’aquest, llançava la Carta de les Arts a l’Edu­cació, amb 63 reco­ma­na­ci­ons que el govern i l’admi­nis­tració local estan avui orde­nant per pri­o­ri­tats i trac­tant de posar-les en calen­dari.

Les polítiques cul­tu­rals s’han de basar en els drets ciu­ta­dans, però no s’hi poden limi­tar, almenys pel que fa a una de les seves face­tes bàsiques: el foment de la cre­ació artística. És aquest un camp que només indi­rec­ta­ment podríem refe­rir als drets ciu­ta­dans i que té a veure sobre­tot amb la volun­tat política de con­rear la inno­vació cre­a­tiva i el talent artístic. Un camp en què la relació amb els poders ha resul­tat sem­pre molt com­plexa, si no cani­ba­lesca: poder polític, religiós i econòmic, poder capriciós dels mece­nes renai­xen­tis­tes, poder arbi­trari que pre­mia els sub­mi­sos i mar­gina els díscols, poder autocràtic que imposa un cànon artístic i con­si­dera “dege­ne­rada” tota dis­sidència...

Per això, espe­ci­al­ment en aquest camp, cal avançar en una altra tran­sició, impres­cin­di­ble per a tota política cul­tu­ral: la tran­sició de les meres polítiques sub­ven­ci­o­na­do­res, pun­tu­als i sovint d’efec­tes efímers, cap a unes polítiques arti­cu­la­do­res del sis­tema cul­tu­ral, gene­ra­do­res de con­tinuïtats i d’efec­tes per­ma­nents, con­cer­ta­do­res amb la ini­ci­a­tiva social i la indústria cul­tu­ral. És a dir, per començar, basa­des en l’acció com­ple­mentària i coo­pe­ra­dora entre les diver­ses admi­nis­tra­ci­ons, cadas­cuna des de la seva res­pon­sa­bi­li­tat com­pe­ten­cial, amb plans d’equi­pa­ments ela­bo­rats a par­tir d’estàndards pre­ci­sos, amb xar­xes de ser­veis com­par­tits, gene­ra­do­res d’eco­no­mies d’escala i de siner­gies de con­junt..., i també amb una política de sub­ven­ci­ons rigo­rosa, que con­tri­bu­eixi a aixe­car l’arqui­tec­tura de cada sec­tor cul­tu­ral i artístic.

Aquest és el mòbil de Poli­tarts, labo­ra­tori de polítiques en favor de la cre­ació, que el CoNCA acaba de posar en marxa, en col·labo­ració amb el Depar­ta­ment de Cul­tura, i que ha de desen­vo­lu­par-se durant tot l’any 2023. Es tracta de com­pi­lar les millo­res pos­si­bles i sobre­tot de deter­mi­nar els meca­nis­mes, els engra­nat­ges, les arti­cu­la­ci­ons mul­ti­pli­ca­do­res de recur­sos i gene­ra­do­res d’efec­tes per­ma­nents.

No par­tim de zero. En alguns sec­tors, molt o poc, ja s’està fent camí. Cal asse­nya­lar com a para­digma òptim, encara que aliè a la cre­ació artística, el sec­tor bibli­o­te­cari, fruit del “pacte bibli­o­te­cari de 1993” i de la llei que se’n va des­pren­dre. D’altra banda, cal remar­car que som en un moment pro­pici, perquè aquesta no és només una volun­tat del CoNCA, sinó que “l’arti­cu­lació del sis­tema cul­tu­ral” figura entre les pri­o­ri­tats asse­nya­la­des per l’actual con­se­llera des de la seva pri­mera decla­ració d’inten­ci­ons. Tot indica, doncs, que els resul­tats de Poli­tarts han de caure en ter­reny ado­bat i que no han de tri­gar gaire a ger­mi­nar.