Rèquiem pel 15-M i l’11-S

Som en plena Setmana Santa i, com mana la tradició, arriben els indults a presos a proposta de diferents confraries. Ja en són sis. Ahir mateix, Pilar Llop en va portar dos a la taula del Consell de Ministres, un de proposat per una germandat de Saragossa i l’altre, per una d’Oviedo. S’afegeixen als quatre de la darrera reunió del govern més progre de la història: tres homes i una dona condemnats a penes de presó d’un a tres anys per delictes contra la propietat industrial, robatori o tràfic de drogues. A cap confraria se li ha acudit, que se sàpiga, indultar cap cantant per les seves lletres contra el Rei, delicte molt més perillós que tots els altres, com se sap.

Potser és una anècdota, però que això es repeteixi cada any no deixa de ser significatiu del funcionament d’un sistema diguem-ne que millorable, i que en els últims 15 anys ha tingut dos moviments que li han fet una esmena a la totalitat. Per motius diferents, però amb molts punts en comú. Es podrien resumir en el 15-M i l’11-S. Doncs bé, després de protagonitzar la dècada dels anys deu, passada la pandèmia, es poden donar per acabats. El final del procés, tal com l’hem conegut, ja l’han proclamat molts enterradors. El final del 15-M el va anunciar ahir a Can Basté Jaume Asens, després de la presentació de Sumar.

Paradoxalment, un cop arribats al poder, part dels instigadors d’aquests dos moviments consideren que ja no serveixen tal com els hem conegut i, com deia la CUP, han mutat. La pregunta és si han servit per a res. Una reflexió pausada fa dir que sí, sobretot en allò que se n’ha dit guerra cultural. Però, com qualsevol moviment, ni els uns ni els altres no han aconseguit tots els seus objectius. I el sistema, com indiquen els indults, segueix intacte. Deu ser allò que deia Josep Borrell: ja han desinfectat les ferides.