La faula de Mònica Batet

Conec pocs escriptors d’aquests que en diem secrets, per no admetre que som nosaltres que hem estat bastant ganduls com a lectors, que ho portin amb l’enteresa de Mònica Batet. Des del 2005, ha publicat sis novel·les i un llibre de contes, ha guanyat el premi Casero amb L’habitació grisa, el de la llibreria Nollegiu amb No et miris el riu i ha estat finalista del Crexells amb Nou illes al nord, però cada vegada que participa en algun acte públic ha de tornar a explicar, com si enumerés les propietats embargades, tots els llibres que ja ha escrit. Qualsevol altre s’hi desesperaria. Ella no, ella va escrivint. Que no la vegin li dona una llibertat enorme, com ara per fundar una editorial, Nits Blanques, de literatura escandinava traduïda al català, com si fóssim un país ric. O per agafar-ne un bon grapat i posar-la dins Una història és una pedra llançada al riu (Angle), la seva novel·la més recent. Un articlet només permet dir que és una faula sinistra disfressada de rondalla, i no farà justícia a la serenitat formidable que cal per abominar la dictadura (qualsevol) servint-se d’arquetips sense caure en la frivolitat o el pastitx. L’editora Maria Bohigas, que me’n va parlar amb entusiasme fa poc, deia que és la història de com els xiscles de l’opressió es converteixen en cançons, i de com aquestes cançons, quan ja només n’apreciem la bellesa, transporten una advertència d’horror sense que ens n’adonem. És també una al·legoria sobre la creació mateixa, sobre el desig imperiós de narrar la vida, sobre la innovació dins la repetició i sobre la valentia de perpetuar el cant. Encara que, de moment, no t’escoltin.