Recomençar

No sé què passa que arriba una edat, vora els 50, en què toca reci­clar-se labo­ral­ment. Li passa a molta gent que conec, no pas a tot­hom, per sort. Però ara m’hi fixo, en aquests casos, pot­ser perquè ja soc en aquesta edat i empa­titzo. I em sem­bla que no és fàcil, tor­nar a començar, en tin­guis 20 o en tin­guis 48. Deu pas­sar en aque­lles fei­nes en què hom fa de tre­ba­lla­dor sènior cobrant com un de júnior però també en aque­lles en què les con­di­ci­ons labo­rals, tan poc orga­nit­za­des i esti­mu­lants que sem­bla­ven lla­vors, en començar, es tor­nen escla­ves i opri­ments, depres­si­ves. Els passa als que tre­ba­llen per a empre­ses que els comp­ten com un número, els des­cui­den dia sí i dia també i mai n’han tin­gut ni una paraula de bon afecte. Lla­vors no els ha d’estra­nyar si els ple­guen els tre­ba­lla­dors i s’esti­men més mar­xar a fei­nes 60 quilòmetres més lluny. I ben maca que és Vic i que bé que s’hi està.

Hi ha qui ha de reco­mençar perquè la salut no l’acom­pa­nya. No poden fer la feina que fan, el seu ofici, i han de tor­nar a aixe­car-se de zero. Que difícil tor­nar a estu­diar, tro­bar un estímul, un pro­jecte, un suport, un pro­grama d’acom­pa­nya­ment. Oh, i tant que sem­bla impos­si­ble quan ni la sani­tat ni l’auto­ri­tat labo­ral et fan cos­tat. No cal resiliència i opti­misme, cal ajut.