Festa local

Avui, dimarts de Pas­qua, és festa local a Santa Coloma de Far­ners. Una diada popu­lar que va esde­ve­nir fes­tiva degut a la volun­tat del poble. De bon matí els espe­tecs dels coets des­per­ten petits i grans i con­vi­den a pujar cap a Far­ners.

Els Can­tai­res, que aquest any cele­bren el 120è ani­ver­sari de la seva fun­dació, fan tro­bada a la plaça i es diri­gei­xen en cer­ca­vila al parc de Sant Sal­va­dor per ascen­dir a la cape­lla per la car­re­tera, pel tren­ca­ca­mes o per dre­ce­res més acces­si­bles. Durant la cami­nada con­tem­plen l’espec­ta­cu­lar massa granítica que forma el Rocar. Arri­bats a l’espla­nada de l’ermita, van a missa en record dels que ja han tras­pas­sat. Dins l’església can­ten afi­nant la veu i dema­nant a la Verge: “Sigueu nos­tra pro­tec­tora, gran regina de Far­ners.” Aca­bada la cerimònia reli­gi­osa els espera un bon esmor­zar de carn a la brasa. La gent que els acom­pa­nya poden esco­llir unir-se a l’àpat, previ paga­ment del tiquet, o pas­se­jar fins al Sot de Pen­ja­cans, sal­tant d’aigua en què a causa de la greu sequera que patim només n’hi baixa un petit rajolí. D’altres pre­fe­rei­xen anar al cas­tell o enfi­lar-se pel turó del Vent, des d’on es pot con­tem­plar la fron­do­si­tat de la comarca sel­va­tana. La mai­nada i pares i mares engres­cats es diver­tei­xen amb tot de jocs de cuca­nya que s’han pre­pa­rat per a l’ocasió. Hi ha les típiques cur­ses de sacs, tren­car l’olla amb els ulls clucs i la com­pe­tició per la cadira.

Al mig­dia arriba la tra­di­ci­o­nal can­tada de cara­me­lles. El mes­tre, Josep Mas­fer­rer, les diri­geix amb tota solem­ni­tat i es pot sen­tir amb veu clara i potent: “Si d’aquí em tre­ien un dia fóra aital el meu sofrir, Piri­neu, que d’enyo­rança no tri­ga­ria morir.” Acom­pa­nyats de l’orques­tra inter­pre­ten, entre d’altres, els Sons de Far­ners, una bonica sar­dana que des­criu el pai­satge que ens envolta. És un dia que molta gent es posa a la rot­llana per ballar la dansa més bella de totes les dan­ses que es fan i es des­fan.

Men­tres­tant, ja es tira l’arròs a la cas­sola, que, un cop cuit, es ser­veix a tots els comen­sals que s’han aple­gat a l’entorn d’unes llar­gues tau­les situ­a­des sota l’ombra d’alzi­nes sure­res. A l’hora del cafè no poden fal­tar els cants impro­vi­sats i les fes­ti­ves hava­ne­res. Amb la cobla tocant dues sar­da­nes s’acaba aquesta festa de ger­ma­nor tan nos­trada i popu­lar.