L’art català a fora

El dia que en aquest país hi hagi unes polítiques potents de promoció internacional de l’art català, ho celebrarem amb joia. Accions decidides per a la difusió tant de l’art català viu, el del nostre temps, com de l’històric, que entrellaçats també donarien una imatge a l’exterior poderosa de la cultura catalana perquè són molts els substrats que comparteixen. Mentrestant, ens hem de conformar amb emocionar-nos quan un museu de fora decideix incloure els nostres artistes en les seves exposicions. Ho acaba de fer la National Gallery de Londres en una mostra (Després de l’impressionisme: inventant l’art modern, oberta fins al 13 d’agost) que reivindica fortament l’art avançat de Casas, Rusiñol, Anglada Camarasa, Gargallo i Nonell a l’Europa del canvi de segle. Barcelona hi és tractada com una gran capital (i com a far indiscutible del jove Picasso), junt amb altres ciutats com Viena i Berlín, sent París, és clar, l’epicentre de la moguda avantguardista. Per sort, Barcelona es ven sola al món. S’imaginen que a més tinguéssim museus ben dotats de diners i de personal i que les administracions privilegiessin les ajudes a historiadors i crítics d’art per fer recerques? Jo sí que m’ho imagino i sento frustració només de pensar tot el que ens perdem.