Preocupats pel català?
En aquestes festes de Setmana Santa, viatjant per les zones turístiques de casa nostra hem experimentat de primera mà la feblesa de la nostra llengua. En aquelles localitats més visitades, majorment del litoral, es pot tenir el sentiment de trobar-se fora de casa, com un foraster. La llengua, signe d’identitat d’un país, deixa de ser el referent en les transaccions comercials que es realitzen. Jo, que soc fill de pare andalús i de mare catalana, tinc assumit el bilingüisme i, pel mateix principi, el de la meva llengua, el català. Avui constato que el fenomen de la diglòssia va en augment. El català retrocedeix en ús perquè el prestigi que ha de tenir es redueix clarament en benefici del castellà.
Els debats, més enllà de les reflexions, són estèrils si no generen accions. La realitat contradiu tots els nostres debats perquè les accions no s’acaben de concretar. Poso uns quants exemples per defensar l’argument. Quan passegeu pels principals carrers de Barcelona o de qualsevol municipi de la Costa Brava, us costarà sentir el català, veure promocions en català i que els cambrers, per exemple, se us dirigeixin en català. Més fets reforcen l’argument. Inconscientment o no, l’ús de la llengua als Països Catalans és ben divers. A les illes, la llengua que hi predomina és l’alemany, arreu, llevat dels petits pobles d’interior en què encara pots sentir el mallorquí o l’eivissenc. Ocupat literalment pels ciclistes alemanys, el català i el mallorquí són pura anècdota. Al País Valencià, parlen el valencià, quan el parlen. I seguim incapaços d’arribar a un acord de reciprocitat amb les televisions autonòmiques.
La majoria dels nostres cossos de seguretat, Mossos i policies locals, parlen en castellà entre ells i en les seves actuacions. El català no és llengua habitual en les relacions amb la justícia ni amb les notaries i registradors de la propietat. Reflexionem també sobre l’ús de la llengua que fan servir els joves i els nens als patis de les escoles sense que aquest debat serveixi per a res.
Si mireu la TV3, la nostra, comprovareu la poca ambició per la llengua, sovint trepitjada pels interessos mediàtics del capital i de l’audiència. No podem estar gens eufòrics pel valor que donem al principal signe d’identitat, la llengua. I la política, mentrestant, segueix igual, teoritzant.
