Acord de claredat o immobilisme

Més enllà de la retòrica del “ho tornarem a fer”, ja era hora que algú expliqués exactament què proposa tornar a fer i com. La proposta del president Aragonès de tornar a fer un referèndum amb un acord de claredat no cal que sigui l’única; tan de bo la resta de líders i organitzacions polítiques posin sobre la taula les seves pròpies propostes i la ciutadania puguem escollir, mitjançant el nostre vot, quina ens sembla la més idònia. Quan i com ha de ser el proper embat? Com exercirem el dret a l’autodeterminació de manera que el resultat sigui implementable?

Perquè si en una cosa estem tots d’acord és que, per recuperar la iniciativa política i reconstruir la cohesió del moviment independentista, necessitem una nova fita compartida a l’horitzó, un nou 1 d’octubre, una cita il·lusionadora al calendari que concentri i aglutini l’energia d’un moviment que malauradament ara es perd en batalles internes. I que sigui útil per assolir la República catalana.

Segurament és més còmode no proposar res que no pas proposar un acord de claredat sota una pluja d’acusacions en camp propi. El referèndum d’Aragonès té la virtut que fixa un objectiu i una estratègia que ens permet avançar sense deixar el gruix de la societat pel camí i que a més farà inqüestionable –ergo, vinculant– el resultat del referèndum. Que l’acord de claredat té riscos? Segur que sí. Però més riscos té quedar-nos de braços plegats, instal·lats en l’immobilisme. El “qui dia passa, any empeny” no és, segur, una estratègia il·lusionadora ni compartida.