Ni un retret a Barrios

Com més recula l’inde­pen­den­tisme, més silenci i des­pre­o­cu­pació hi ha a l’altra banda. És la pri­mera llei de la ter­mo­dinàmica post­procés. Curi­o­sa­ment, les recu­la­des no es fan per ser igno­rats, sinó pel con­trari: per ampliar la base i gene­rar un esce­nari de diàleg i nego­ci­ació. Ves per on.

Durant els inten­sos dies de la tar­dor del 2017 va aparèixer un movi­ment ciu­tadà ano­me­nat Hable­mos-Par­lem. Acom­pa­nyat sem­pre per líders del PSC i els comuns, aquests acti­vis­tes volien que, en el moment de la seva màxima força i deter­mi­nació, l’inde­pen­den­tisme afluixés i tirés enrere per evi­tar l’enfron­ta­ment obert amb l’Estat. Aquell octu­bre, el grup va reu­nir 35.000 per­so­nes a Sant Jaume.

Però, ai caram, el grup va fer mutis quan l’inde­pen­den­tisme va fer el que dema­na­ven i va recu­lar. Ja no van dir res quan era l’Estat el que, de manera uni­la­te­ral, envi­ava inde­pen­den­tis­tes a la presó, sus­pe­nia l’auto­go­vern i dei­xava clar que mai no accep­ta­ria pacífica­ment una secessió. Un cop l’Estat va aga­far fort les reg­nes, ja no calia nego­ciar ni dia­lo­gar res. De fet, l’inde­pen­den­tisme ofi­cial ha anat fent des d’aquell octu­bre allò que li deien les samar­re­tes blan­ques de Par­lem: sus­pen­dre la decla­ració d’inde­pendència, no imple­men­tar el resul­tat de l’1 d’octu­bre, renun­ciar a la uni­la­te­ra­li­tat, tren­car la dinàmica de blocs. I el resul­tat ha estat, és, el silenci més abso­lut.

ERC pre­para ara un acord de clare­dat amb unes con­di­ci­ons dures que ningú no ha recla­mat per a un futur referèndum que ningú no vol con­ce­dir. I en un gest molt simbòlic ha fit­xat la uni­o­nista Astrid Bar­rios per redac­tar-lo. L’espa­nyo­lisme ho ha rebut amb un silenci esplèndid. Ni una crítica a Bar­rios, ni un elogi, ni un retret. Res. Des­pre­o­cu­pació total. La indi­ferència que gene­ren a l’altre cos­tat els ges­tos del govern són un símptoma de com de lluny d’una nego­ci­ació ens ha situat l’actual estratègia inde­pen­den­tista.